Que preguntar és ofendre?

No descobrisc a ningú res de l’altre món si dic que en el caràcter valencià és prou freqüent el recurs a les expressions de caràcter sexual (de l’escatològic en parlarem un altre dia). En la meua vida he conegut valencians que han portat de diferent manera allò que algú va definir com el “caràcter eroticofestiu” de les nostres terres. He conegut des de valencians que ho porten amb un orgull gairebé descontrolat, com si eixe fóra l’únic tret definitiu que ens afirma com a poble, a tot el contrari. Valencians que es senten dolorosament afrontats quan algú és incapaç de parlar sense amollar, cada dos frases, les paraules piu, cabota, figa o una autèntica filigrana gramatical –de la qual em reconec un gran admirador– com l’expressió entranyable:

“Escolta, la figa ta mare té pèls en el llom?”

Damunt, en pregunta… que fot més. Perquè, clar, el dubte, ofén. ¿I si resultara que sí que en té, de pèl? ¿Per què m’hauria de saber mal que en tinga? ¿No és normal tindre un poc de pèl als genitals o l’esquena? Encara que, ja que estem, reconec també que mai he sabut situar anatòmicament eixa suposada monyassa. Perquè, a vore… ¿es refereix a si ma mare té el pèl a la figa-figa o si té el pèl al llom? Què m’estan preguntant exactament? No, aclarim-ho i aclarim-ho ja, perquè el tema és preocupant. Si la figa ma mare no tinguera pèl a la figa –que fóra jove i la tinguera depilada, per exemple–, es suposa que m’hauria d’ofendre si m’ho pregunten? I si, per contra, jo descobrira que ma mare té més pèls al llom del que és normal… li ho hauria de dir? ¿Seria de molt mal fill no proposar-li d’ajudar-la –és una dona ja major– a passar-li unes tires de cera fría Dalky per l’esquena? Veieu, és una pregunta que més que respostes en genera més, de preguntes.

En qualsevol cas, és curiós el sobtat interés que mostrem els valencianoparlants pels familiars dels nostres interlocutors quan volem deixar-los clar que ens estan molestant. De fet, no només exigim saber la localització exacta dels seus capil·lars sinó que, a voltes, fins i tot, si ja t’estan emprenyant molt, també t’interesses per les peculiaritats de la micció d’altres parents. Com ara:

“Ie, ta uela quan pixa fa clotet?”

Esta pregunta sí que no l’entenc. Com o, més ben dit, on es pensa la gent que pixen les dones majors? Esta frase ha de ser molt antiga, perquè hui en dia –parle per mi, però– a la meua família sempre s’ha anat a pixar al vàter, a la tassa, tingues l’edat que tingues. No sé si en altres famílies feu igual o teniu el costum de traure les iaies a pixar al camp i per això la curiositat de saber si fa un clotet o si s’esguiten. Siga com siga, deixem el tema, perquè de l’escatologia en la nostra llengua, com ja he dit, ja en parlaré un altre dia. A més, pot ser que ara estigueu llegint açò i sigueu dels que vos esteu afrontant.

Entre al tema. Jo parlava del tema de la sexualitat en el llenguatge com una característica del valencià. Tot i que hauríem de reconéixer –ho dic per la gent que es sent tan orgullosa per això– que no és un tret exclusiu nostre. En castellà també es diuen moltes obscenitats. Jo diria que a tots els països mediterranis i a la resta d’Europa també. Tal volta, com som un país eminentment agrícola tenim molts sinònims per als genitals. Pràcticament qualsevol vegetal de l’horta, en valencià, és sinònim de genital (figa, poma, nap…). Supose que en altres latituds, on no tenen tanta terra de cultiu degut al clima, però on s’han desenvolupat altres mètodes de subsistència, deuen fer servir altres paraules per a referir-se als genitals. Vull pensar que a Noruega, per exemple, no tenen bancalets, però sí una llarga tradició pesquera i s’hauran adaptat i deuen dir coses com ara:

“Ie, el salmó de ta mare té pèls en el llom?” o “Guapa, vine i amorra’t a l’halibut”

I les noruegues, valentetes i salades –que deuen ser la majoria, dic jo–, hi deuen respondre amb un:

“Ui, no sé a què m’he d’amorrar. Si la tens tota molla… que pareix filete de panga”. Enteneu que vull dir, no? Que les bromes deuen anar totes per ahí.

On ens distingim els valencians, on realment hem sigut originals, és en la construcció d’un tipus de bromes eroticofestives úniques al món. Este tipus de bromes formarien part de la paremiologia (estudi dels proverbis i dels costums populars), però pel seu caràcter no funcional, ja que estan entre l’estupidesa sana i la genialitat inútil, crec que els filòlegs encara no hi han dedicat l’estudi suficient. Em referisc a una sèrie d’endevinalles sense cap finalitat concreta més que la d’humiliar algú i que jo he batejat temporalment com les endevinalles genitals. L’endevinalla genital, com qualsevol tipus d’endevinalla, necessita d’un emissor i un receptor que participe en el joc. Però té una diferència què la fa única. Normalment, l’endevinalla tradicional es proposa d’una manera formal. L’emissor sempre pregunta primer al receptor si vol jugar: “Vols que et diga una endevinalla?”. L’altre accepta i de comú acord comencen el joc. Diguem que hi ha un protocol. En el cas de les endevinalles genitals això no és així. De fet, per a que l’endevinalla genital tinga èxit és condició sine qua non que el receptor de l’endevinalla no tinga ni idea que serà objecte d’una endevinalla. Per exemple, dos amics:

–Ie, tu entens de mar?
–Un poc. Per?
S’agafa els genitals:
–Dis-me si açò és polp o calamar!

Anem per parts, perquè el tema té molta substància. Primer: estes endevinalles necessiten un amic desprevingut. Segon: van sempre acompanyades de mímica (la mà als ous, d’on ix això d’endevinalles genitals). I tercer i últim: la resposta a l’endevinalla sempre és la mateixa! No és genial?! Parem atenció de nou a estos dos amics.

–Ie, tu entens d’electricitat?
–Un poc. Per?
–Dis-me si açò és corrent!

Com veieu també, les endevinalles genitals poden rimar o no fer-ho. Jo, personalment, preferisc les que rimen. Tot i que també n’he inventat alguna que no rima. I vos anime a fer-ho. És molt divertit.

–Ie, t’agrada el gelat?
–Sí. Per?
–Vols un apolo amb dos boles?

No cal que diga que, per un complex mecanisme d’autoculpabilitat, la víctima d’este tipus d’endevinalles genitals sent la necessitat d’aplicar la mateixa broma a un tercer amic en poder, per tal d’espolsar-se la humiliació i passar-li-la a un altre. Els hòmens és que som molt ximples. I amb esta observació vull acabar la meua anàlisi. Perquè un tret que tenen les endevinalles genitals o les expressions-pregunta –que hem vist més amunt– és que regloten molt de masclisme. No he aconseguit localitzar endevinalles genitals ni expressions-pregunta per a dones. Així que, per a solucionar eixe greuge comparatiu, eixe error històric, he decidit crear-ne alguna. Amics i amigues, valencians i valencianes, agafeu aire i no vos afronteu molt en llegir-les. Algú ho havia de fer. Primer les expressions-pregunta equivalents. La segona voreu que l’he haguda d’adaptar també a la realitat social actual.

–Xe, l’ouera de ton pare té pèls en el llom?
–Escolta, ta uelo quan pixa i li l’espolsen a la residència saps si li esguiten la cara?

I ara les endevinalles genitals. Estes també les he adaptades als nous temps. Ara valen tant per a que les xiques vos les digueu entre vosaltres com per a que les digueu als xics.

–Escolta, tu entens d’estilisme? És que vull tatuar-me una piga.
–Una piga? On?
–Doncs, xica, estic indecisa. No sé si en el cul o en la figa.

–Escolta, tens bonobús?
–Sí. Per?
–Per a que me’l valides pel parrús!

–Hola. Al final has aparcat en zona blava?
–Sí. Per?
–No, perquè ací hi havia un lloc, i no es pagava l’ORA…
–Ah, sí? On?
–En la meua bacora!

Moltes gràcies. Espere que esta xicoteta aportació, este granet d’arena germine en una societat més justa i més igualitària. Encara que això obligue a la mitat de valencians a anar afrontats tot el dia per la via. Per quina via? Per quina ha de ser? Per la que té entre cames la figa ta tia.
I vosaltres? Quines endevinalles genitals coneixeu? Vos atreviu a inventar-ne alguna?