Xico, saps qui s’ha mort?

La relació dels valencians amb la mort és peculiar. Crec que l’assumpció de la idea de mort dels valencians –sobretot, de les dones valencianes– va més enllà de Tots Sants o del Dia dels Difunts i té, fins i tot, un punt de naturalisme. Recorde una volta de menut –jo tindria huit o nou anys– que li vaig preguntar a la meua iaia materna, que estava molt major:

–Iaia, per què cada volta té més gepa i va encorbada?
–Ai, xiquet, és que a mida que anem fent-nos majors, la terra mos llama.

Sí. “La terra mos llama.” Moltes voltes he pensat en eixa frase. Crec que no es tracta tant d’assumir d’una manera natural, sense les estridències pròpies de les religions, el fet de morir-se, sinó que en el fons, a les iaies valencianes, la idea de palmar-la les té fascinades. Però, a espai, que jo crec que és perquè, manifesseres com són moltes dones, el fet de perdre el control sobre la seua pròpia mort les té aterrides. Perquè “Amb quin vestit m’enterraran? S’enrecordaran les meues filles de posar-me l’adreç bo? Estaré guapa per a que em veja tot el poble? Jo vull una cosa senzilla, per als de casa… Ja em trobareu a faltar el dia que jo no estiga…”. En el fons, a les dones valencianes, pensar en la mort les distrau, si no és que els agrada per a delectar-se.
Ma mare, per exemple, fa una cosa que no pot evitar i que és molt típica en les iaies valencianes: dur com una mena de recompte mental de defuncions locals, del qual m’ha d’informar constantment. Per exemple, l’altre dia estava jo a casa dinant i em fa:

–Xico, saps qui s’ha mort?

Però, per què eixa obsessió de contar-te qui s’ha mort?! Però, espereu, que la cosa no s’acaba ahí. Perquè fins que no sàpies qui s’ha mort no pararan. El més curiós del cas és la manera que tenen de donar-te les explicacions.

–Xico, saps qui s’ha mort? Tu t’enrecordes d’un home que vivia a l’altra part de la carretera, que anava sempre amb un amotet, que estava un poc coixet i que la dona venia tomaques a la porta de casa?
–…?
–Pos el gendre!!!

Hòstiaaaaaaaa!!! És que les iaies valencianes tenen un organigrama dins del cap… que has de fer un màster per a processar tota la informació!!! Imagina’t que per a dir-te qui s’ha mort les dades que t’ha hagut de donar. Que, total, a tu et té igual qui era, perquè al final li acabes dient:

–Mare, jo eixe xic no sé qui és. No el coneixia!

Jo, la pròxima volta que ma mare em diga “xicosapsquis’hamort”, li pense dir:

–No. No sé qui s’ha mort. És algú d’esta habitació? No? Doncs em té igual.

Jo no sé què els passa a les ueles valencianes que tenen eixa obsessió amb la mort, que disfruten tant amb el tema. Són… com les filles de Zapatero: com si foren gòtiques.
Jo és que he tingut molta relació amb la mort. Ie, és molt fort, però jo de nano, m’enrecorde que ma iaia, en faltar mon iaio, sempre se m’emportava als enterraments de les amigues. I, clar, aquella era una època en què als pobles encara no hi havien tanatoris. I el mort, es tenia a casa… enmig del comedor. Uns menjadors que, abans, si vos enrecordeu, només s’obrien dos voltes l’any: una quan hi havia un mort a la família… i l’altra, per al dinar de Nadal! Clar, l’olor que feia allí dins era una barreja entre putxero, carn de pilota, Sintrón i Ventolín que…

–Arggggg, hòstia, ara mateix no sé si tinc gana o oix!

Clar, el Ventolín t’obria els pulmons i l’olor de pilota se’t clavava dins l’ànima. El Ventolín, ja sabeu que és com l’speed de les ueles. Com els agrada, mare!
O siga, que jo anava a aquella casa a acompanyar ma iaia, com qui va a vore el vestit d’un xiquet que fa la primera comunió. Però, en comptes de trobar-te la típica taula amb regals per al comunionero, et trobaves allí una uela morta. Una uela morta, no ho oblideu, envoltada per una barreja entre Ventolín i carn de pilota…
A mi, la veritat, no em feia por. Pot ser que les tres o quatre primeres voltes sí, però quan ja dus trenta o quaranta ueles enterrades… Ma iaia és que va morir molt major i va enterrar totes les amigues. Bé, les vam enterrar ella i jo, perquè jo sempre l’acompanyava… I allí estava jo amb ma iaia i amb una muntonada de iaies plorant. Però ja sabeu que les dones valencianes tenen una capacitat increïble per a canviar d’estat d’ànim en fraccions de segons. Poden passar d’estar sanglotant-li a la morta a dir-se coses entre elles, com ara:

–Dios te salve María, llena eres de gracia, el Señor es contigo. Bendita tú eres entr... Ai, ai, ai… (Pausa.) Xica, Sunsión, saps qui s’ha separat?

Així que quan em veien a mi, les dones majors feien el mateix. Deixaven de plorar a l’instant i més fresques que una rosada li deien a ma iaia:

–Ai, xica… este és el teu major o el menut? Ai, que graaaaaaaaaaaan que s’ha feeeeeeeeeeeet! Vols un Pictolín, bonico?

Una altra mania de les ueles: els pictolins. Es veu que quan tenen mono de Ventolín i no el tenen a mà, es fan un Pictolín. Són per a elles com la metadona, els lleven un poquet l’ansietat d’inhalar. I, a més, els encanta oferir pictolins als xiquets. Però, com li ha d’agradar un Pictolin a un xiquet? Si això per a ells és molt fort! Això per a un xiquet és com fer-se un tequila!
Però el moment àlgid d’eixes visites amb ma iaia recorde que era quan t’acostaves a la caixa a vore la morta i ma iaia amollava un:

–Mira-la… Com si estiguera dormint. Que bé l’han pintà…

Eixa era la màxima preocupació. Que que bé l’han pintà, deia. I tu miraves la morta i li havien pintat uns colors de cara que pareixia Heidi en el columpio. Que jo deia, esta uela, amb la cara tota acalorà, no pareix que estiga morta. Esta uela pareix que vinga de córrer!
Així és, amics, la mort per a les dones valencianes és un acte de coqueteria més. I en això, no hem avançat gens. Supose que és perquè ací tenim el costum d’enterrar-nos en caixes i a la vista de tots. Jo, com tinc clar que vull que m’incineren, em faré cremar amb la cara sense llavar, amb pijama i amb el batí més rosegat que tinc. Està vell, però és el més còmode i ja li tinc el cos fet. Al cap i a la fi, no es tracta d’estar còmode la resta de l’eternitat?