Més que mares… patidores! #porsdeiaies

La setmana passada vaig parlar de la peculiar atracció que senten les iaies valencianes per la mort. Moltíssims de vosaltres m’heu fet arribar (a través del blog, de Facebook o de Twitter) experiències similars de la vostra infància relacionades amb la mort i les vostres iaies. És per això que he volgut seguir investigant. Trobar una explicació del perquè d’eixa atracció de les iaies valencianes (i d’algunes mares majors també) per la mort i per tot el que tinga a vore amb enterros.
Sí, les iaies valencianes són molt especials. I crec que puc haver arribat a una conclusió pel que fa el cas. A les dones majors valencianes no només els atrau la mort, sinó que, a més a més, tenen una altra cosa en comú: les iaies valencianes sempre pensen en el pitjor. La fatalitat governa les seues vides. Per favor, passen el dia patint! Jo no he vist mai ma mare i ma iaia relaxades en tota sa vida! Sempre patint, sempre patint! És com si pensaren que com més patidores siguen, més et volen.

MARE: Toca’m quan arribes, fill!
IAIA: A mi també, toca’m. I té igual l’hora que siga. Toca’m!
JO: Però, per l’amor de Déu, si me’n vaig a comprar tabac a l’estanc.
MARE: Ai… la mamà és que patix molt.
IAIA: I la iaia més encara. Damunt fumes? Ai, calla, calla, que a la iaia encara li pujarà el sucre.

I quina punyetera mania de patir! Bé, per no parlar d’eixa obsessió que tenen de referir-se a elles mateixes usant la tercera persona del singular: “la mamà és que patix”, “a la iaia li pujarà el sucre”… No és més fàcil dir “jo patisc” o “collons, que em puja el sucre!” i acabem abans? No. Elles han de parlar en tercera persona, com Aída Nízar, la de Gran Hermano, que la cosa queda més melodramàtica.
Però, el cas és que jo, fins a cert punt, entenc que ma mare i ma iaia siguen tan patidores. Normal. Les pobres s’han papat: una Guerra Civil, una postguerra, una dictadura i una Guerra Fría. Han viscut en un estrés… Les pobres dones han viscut amb una amenaça de bomba constant! Ei, i que amb tanta vivència acumulada cal anar molt alerta amb el que dius davant d’elles. Són molt susceptibles. Jo, per exemple, m’enrecorde quan de menut anava a dinar a ca ma iaia i, clar, jo era un xiquet i entrava dient:

–Iaia, què ha fet per a dinar, que vinc amb molta fam!
–Fam? Tu deus tindre gana. Que tu no saps lo que és la fam.

HòstiaperlamortdeDéu!!! Això a un xiquet no li ho digues!!! Això és molt fort. Per favor, ja està bé d’eixa tendència a dur-ho tot al sofriment. De veritat, és que les mares i les iaies valencianes sempre pensen en el pitjor dels casos. Per exemple, si dius que agafes el cotxe:

–A espai en la carretera, que van com a locos!
No ho sé. Pot ser que la dona es pense que vivim en una espècie de Mad Max. Que anem disparant-nos per l’autopista.I espera’t quan dius que tens una miqueta de fred:

–Abriga’t, a vore si agarres una pulmonia.
Un refredat, no. Un poc de mal de gola, tampoc. Una cosa lleugera, no ho conceben elles. Ha de ser directament la pulmonia, que és mortal!

Clar, i com ja sabeu, les dones majors no es refreden, que són unes expertes en el control de la temperatura corporal. Que això no ho sabeu? Sí, les dones majors tenen un mètode infal·lible per a no tindre mai ni fred ni calor. El mètode de la RAM. Efectivament, les inicials de la Rebeca Als Muscles. Les iaies han desenvolupat un sistema de dur la rebequeta deixada caure subtilment damunt dels muscles, cosa que els permet màxima ventilació i confort. Ei, i que això no els lleva maniobrabilitat. Que jo he vist ueles córrer amb la Rebeca Als Muscles i no els cau! Ei, i quan dic córrer és anar a tota virolla. Rotllo com quan travessen una carretera nacional per on no toca! Ací és on agafa una uela la màxima velocitat. ¿A vosaltres anant amb cotxe per la N-332 no se vos ha tirat mai una uela damunt? Home, eixa és una especialitat de les ueles de poble, travessar carreteres por on no toca o travessar de vorera a vorera apurant el semàfor al màxim. Riu-te dels qui fan parkour o de las gacelas Thompson dels documentals de La2. ¿Una uela travessant una carretera? Això corre més que un guepard! Igualment, quan ja les coneixes, et pots anticipar als seus moviments. Sí, perquè fraccions abans d’iniciar la carrera –i generalment qualsevol cosa que implique esforç–, si vos fixeu, les ueles velociràptor es solen tirar mà al coll i arrepretar-se la rebeca. Com dient: “Vinga, Suncioneta i que siga lo que Déu vullga…”.
Jo, sempre que em trobe una uela d’estes, quan passe, al final, toque el clàxon, abaixe la finestra i cride:

–Després diu que li fa mal la cadera, collons!

Una altra cosa que em deia ma iaia –i que segur que a vosaltres també vos deia la vostra iaia–, i que sempre acollonia molt, era això dels “falsos consells”. Jo dic falsos consells a una sèrie de sentències que els agrada molt, a les iaies, dir, però que, en el fons, més que reconfortar-te et deixen més preocupat encara. Són uns consells totalment destarifats, sense caps ni peus, que l’única cosa que fan és expressar paranoies estranyes de uela. Per exemple:

–En acabant de menjar albercocs no begues aigua…

Però eixa manera de tallar-te el rotllo, per què? Això m’ho han dit a mi milers de voltes. En altres pobles, per exemple, a Cabanes, canvien albercocs per cireres. Però el cas és amargar-te les postres.

Però, sens dubte, si hi ha una cosa que realment horroritza una mare o una iaia és que li digues que vas a canviar la perilla, la bombeta, d’una làmpada. Sí, una perilla, perquè això els dóna peu a contar-te altres històries més terrorífiques encara….

–Ai, ai, ai… Vés a espai. A vore si et dóna corrent, que la llum fa molta por… (Pausa melodramàtica.) Que aixina es va matar un xic… obrint la nevera descalç.

Ai, mare, mare, mare… ¿no heu sentit mai la història eixa del xic que es va matar obrint la nevera descalç? Obrint la nevera descalç! Que no sé com collons l’obriria! Aniria descalç, però l’obriria amb el piu i el tindria banyat, perquè si no és així, no m’ho explique.
Segur que a vosaltres, si no és eixa, vos en contaven altres, d’històries, perquè seguíreu els seus protocols de seguretat. Jo, per exemple, no m’he quedat cec de miracle. Perquè com de menut ma iaia em deia:

–Eugeni, no volteges els ulls cap arrere, que se’t quedaran aixina per a sempre!

En resum, que les nostres mares i iaies, no és que senten una atracció morbosa per la mort, en el fons és que han passat tant, han vist tant, que pequen de previsores. I, al cap i a la fi, si han sobreviscut a tantes calamitats, tal volta és perquè eixos consells funcionen. Així que tal volta estaria bé que algú li diguera a Rajoy o a la Merkel que, esta nit, quan arriben a casa, que es relaxen, que no siguen tan patidors. Que estiguen tranquils, que es posen còmodes… Que, quan estiguen a soles, es lleven les sabates i que es facen una cerveseta fresqueta. Però ben fresqueta. Directament, de la nevera…