Ultramarinos Alemany

@EugeniAlemany

Més que mares… patidores! #porsdeiaies

señora La setmana passada vaig parlar de la peculiar atracció que senten les iaies valencianes per la mort. Moltíssims de vosaltres m’heu fet arribar (a través del blog, de Facebook o de Twitter) experiències similars de la vostra infància relacionades amb la mort i les vostres iaies. És per això que he volgut seguir investigant. Trobar una explicació del perquè d’eixa atracció de les iaies valencianes (i d’algunes mares majors també) per la mort i per tot el que tinga a vore amb enterros.
Sí, les iaies valencianes són molt especials. I crec que puc haver arribat a una conclusió pel que fa el cas. A les dones majors valencianes no només els atrau la mort, sinó que, a més a més, tenen una altra cosa en comú: les iaies valencianes sempre pensen en el pitjor. La fatalitat governa les seues vides. Per favor, passen el dia patint! Jo no he vist mai ma mare i ma iaia relaxades en tota sa vida! Sempre patint, sempre patint! És com si pensaren que com més patidores siguen, més et volen.

MARE: Toca’m quan arribes, fill!
IAIA: A mi també, toca’m. I té igual l’hora que siga. Toca’m!
JO: Però, per l’amor de Déu, si me’n vaig a comprar tabac a l’estanc.
MARE: Ai… la mamà és que patix molt.
IAIA: I la iaia més encara. Damunt fumes? Ai, calla, calla, que a la iaia encara li pujarà el sucre.

I quina punyetera mania de patir! Bé, per no parlar d’eixa obsessió que tenen de referir-se a elles mateixes usant la tercera persona del singular: “la mamà és que patix”, “a la iaia li pujarà el sucre”… No és més fàcil dir “jo patisc” o “collons, que em puja el sucre!” i acabem abans? No. Elles han de parlar en tercera persona, com Aída Nízar, la de Gran Hermano, que la cosa queda més melodramàtica.
Però, el cas és que jo, fins a cert punt, entenc que ma mare i ma iaia siguen tan patidores. Normal. Les pobres s’han papat: una Guerra Civil, una postguerra, una dictadura i una Guerra Fría. Han viscut en un estrés… Les pobres dones han viscut amb una amenaça de bomba constant! Ei, i que amb tanta vivència acumulada cal anar molt alerta amb el que dius davant d’elles. Són molt susceptibles. Jo, per exemple, m’enrecorde quan de menut anava a dinar a ca ma iaia i, clar, jo era un xiquet i entrava dient:

–Iaia, què ha fet per a dinar, que vinc amb molta fam!
–Fam? Tu deus tindre gana. Que tu no saps lo que és la fam.

HòstiaperlamortdeDéu!!! Això a un xiquet no li ho digues!!! Això és molt fort. Per favor, ja està bé d’eixa tendència a dur-ho tot al sofriment. De veritat, és que les mares i les iaies valencianes sempre pensen en el pitjor dels casos. Per exemple, si dius que agafes el cotxe:

–A espai en la carretera, que van com a locos!
No ho sé. Pot ser que la dona es pense que vivim en una espècie de Mad Max. Que anem disparant-nos per l’autopista.I espera’t quan dius que tens una miqueta de fred:

–Abriga’t, a vore si agarres una pulmonia.
Un refredat, no. Un poc de mal de gola, tampoc. Una cosa lleugera, no ho conceben elles. Ha de ser directament la pulmonia, que és mortal!

Clar, i com ja sabeu, les dones majors no es refreden, que són unes expertes en el control de la temperatura corporal. Que això no ho sabeu? Sí, les dones majors tenen un mètode infal·lible per a no tindre mai ni fred ni calor. El mètode de la RAM. Efectivament, les inicials de la Rebeca Als Muscles. Les iaies han desenvolupat un sistema de dur la rebequeta deixada caure subtilment damunt dels muscles, cosa que els permet màxima ventilació i confort. Ei, i que això no els lleva maniobrabilitat. Que jo he vist ueles córrer amb la Rebeca Als Muscles i no els cau! Ei, i quan dic córrer és anar a tota virolla. Rotllo com quan travessen una carretera nacional per on no toca! Ací és on agafa una uela la màxima velocitat. ¿A vosaltres anant amb cotxe per la N-332 no se vos ha tirat mai una uela damunt? Home, eixa és una especialitat de les ueles de poble, travessar carreteres por on no toca o travessar de vorera a vorera apurant el semàfor al màxim. Riu-te dels qui fan parkour o de las gacelas Thompson dels documentals de La2. ¿Una uela travessant una carretera? Això corre més que un guepard! Igualment, quan ja les coneixes, et pots anticipar als seus moviments. Sí, perquè fraccions abans d’iniciar la carrera –i generalment qualsevol cosa que implique esforç–, si vos fixeu, les ueles velociràptor es solen tirar mà al coll i arrepretar-se la rebeca. Com dient: “Vinga, Suncioneta i que siga lo que Déu vullga…”.
Jo, sempre que em trobe una uela d’estes, quan passe, al final, toque el clàxon, abaixe la finestra i cride:

–Després diu que li fa mal la cadera, collons!

Una altra cosa que em deia ma iaia –i que segur que a vosaltres també vos deia la vostra iaia–, i que sempre acollonia molt, era això dels “falsos consells”. Jo dic falsos consells a una sèrie de sentències que els agrada molt, a les iaies, dir, però que, en el fons, més que reconfortar-te et deixen més preocupat encara. Són uns consells totalment destarifats, sense caps ni peus, que l’única cosa que fan és expressar paranoies estranyes de uela. Per exemple:

–En acabant de menjar albercocs no begues aigua…

Però eixa manera de tallar-te el rotllo, per què? Això m’ho han dit a mi milers de voltes. En altres pobles, per exemple, a Cabanes, canvien albercocs per cireres. Però el cas és amargar-te les postres.

Però, sens dubte, si hi ha una cosa que realment horroritza una mare o una iaia és que li digues que vas a canviar la perilla, la bombeta, d’una làmpada. Sí, una perilla, perquè això els dóna peu a contar-te altres històries més terrorífiques encara….

–Ai, ai, ai… Vés a espai. A vore si et dóna corrent, que la llum fa molta por… (Pausa melodramàtica.) Que aixina es va matar un xic… obrint la nevera descalç.

Ai, mare, mare, mare… ¿no heu sentit mai la història eixa del xic que es va matar obrint la nevera descalç? Obrint la nevera descalç! Que no sé com collons l’obriria! Aniria descalç, però l’obriria amb el piu i el tindria banyat, perquè si no és així, no m’ho explique.
Segur que a vosaltres, si no és eixa, vos en contaven altres, d’històries, perquè seguíreu els seus protocols de seguretat. Jo, per exemple, no m’he quedat cec de miracle. Perquè com de menut ma iaia em deia:

–Eugeni, no volteges els ulls cap arrere, que se’t quedaran aixina per a sempre!

En resum, que les nostres mares i iaies, no és que senten una atracció morbosa per la mort, en el fons és que han passat tant, han vist tant, que pequen de previsores. I, al cap i a la fi, si han sobreviscut a tantes calamitats, tal volta és perquè eixos consells funcionen. Així que tal volta estaria bé que algú li diguera a Rajoy o a la Merkel que, esta nit, quan arriben a casa, que es relaxen, que no siguen tan patidors. Que estiguen tranquils, que es posen còmodes… Que, quan estiguen a soles, es lleven les sabates i que es facen una cerveseta fresqueta. Però ben fresqueta. Directament, de la nevera…

Anuncis

23 comments on “Més que mares… patidores! #porsdeiaies

  1. Anònim
    13 Mai 2013

    Eugeni, sóc Àngel de Fortaleny… En 3 paraules: Bo-ní-ssim!!!! I el final, apoteòsic! M’he sentit identificat en tot el que dius!!! Ma mare, en lloc d’albercocs, em prohibia beure després de menjar plàtans. I hui en dia, borinot de mi, encara em dona por i tot!!! Fins i tot un dia, al cementiri d’Algemesí, recorde que assenyalant una làpida em va dir: “Veus eixe xic d’ahí… Si haguera fet cas a sa mare i no haguera begut després del platan…” Jajajajaja!!! Un abraç!!

    • ultramarinosalemany
      13 Mai 2013

      ieeeee, àngel, quan de tems, com va això? de veres? an tu és que ta mare et portava més recte que un fil. hahahah, això d’algemesí és molt gran. hahahahah

  2. Anònim
    13 Mai 2013

    Als matins de l’hivern, en algunes poblacions d’interior, les ueles creuen la carretera per anar a pel pa. Ho fan amb la cara creuada per la rebeca de llana com un mag que està a punt de fer-se desaparéixer o com el Llanero Solitario, emmascarant la seua veritable personalitat.

    • ultramarinosalemany
      13 Mai 2013

      ;-)))))

  3. Bego
    13 Mai 2013

    Boníssim Eugeni! Jo no aplegue als 25 però les iaies del meu poble, i en especial la meua, també diuen els mateixos tòpics i quanta raó tenen, que faríem sense elles! 🙂

  4. Mónica
    13 Mai 2013

    La meua iaia no em deixava prendre gelat si estava amb la “regla”, deia que la seua germana es va morir per això als 15 anys. D’altra banda, tenim una veïna que va morir en quedar carbonissada agarrada a la nevera en eixir de la piscina, això no és llegenda.

  5. ultramarinosalemany
    14 Mai 2013

    Ostres, Mònica, això que em contes… hahahaha, estic pixant-me de risa jo ara!

    • elena
      24 Març 2015

      Huyyyy,jo soc una de les yayes patidores y catastrofiques segon meua nora,,si jo dic ves en conter no caigues al riu,,segur que caus al riu,,la meua filla me diu;Mamaaaaa,no me digues que me pasara algo que pasa,,y es veritat,,jo dec ser en altra vida sacerdotisa,,si pense en algo,,segur passa,per aixo deixat de patir ,me tirat la manta al coll,i em dona igual ploga en malaga o en Antequera,,feu cas y no patiu deu meu.

  6. Anònim
    14 Mai 2013

    Jo estic embarassada i ma uela no para de pegar-me la tabarra amb qualsevol cosa. Primer, abans de quedar, ja em deia que em costaria molt conseguir-ho , el seu diagnòstic, que sóc de ” oberta de lloms”…..què collons és ser oberta de lloms?No ho sap ni ella. Ah, però ella ja sabia quina era la sol-lució i tot….., ” ELS PARTXES SOR VIRGINIA ” . Crec que la farmacèutica del meu poble encara està pixant-se de la risa des de que li vaig contar l’anègdota.

    Ara estic a mitat camí del meu embaraç i la dona no te altra faena que dir-me tot el que no he de fer durant aquest ;
    -tinc prohibit creuar-me de cames : Puc asficsiar al xiquet per falta d’oxigen.
    -tinc prohibit enrrollar una bobina de fil : Li se pot envoltar el cordó umbilical pel coll al xiquet.
    -etc,etc….

    JO: uela , la matrona m’ha dit que això no te cap base científica, simplement són llegendes urbanes.
    MA UELA: tu no li fages cas a ixa que no sap rés !!! ( sentència)

    • ultramarinosalemany
      14 Mai 2013

      Ta uela és patidora de nivell 10. Hahaha. Un beset a la dona.

  7. @annblau
    14 Mai 2013

    Ma uela, pobreta, quan li deies “Xa, uela, no patisque” responia “No patisque, no, que sense patir, vindrà”. I et quedaves “ostres! O_O ” amb expectació del que havia de vindre i al temps, amb el pes de la responsabilitat.

    D’altra banda, de l’estil “ueles corredores” vaig presenciar un moment espectacular fa uns anys treballant a una fira. Pels altaveus anaven anunciant coses que farien als diferents estands. De sobte sentim “A l’estand de Xixona (crec recordar) podran degustar gelat de torró” Xa tu, ni el Usain Bolt este: Van passar per davant meu un grup amb la RAM rotllo capa de superman de la velocitat.

    Acabo ja dient-te que, tot i que ja llegia el teu blog, aquests dos últims post m’han agradat especialment. Són d’aquells que toquen la fibra, en pensar en formes de ser i de fer, curioses, sorprenents i no per això menys entranyables, de les ueles, ties-ueles, ties i mares valencianes.
    (I ja no dic de reconèixer-te en ells, “Déu meu, sóc una uela valenciana!” com em va passar a l’anterior).
    Moltes gràcies per estes brillants reflexions i per compartir-les. Gaudiré de llegir-ne més!

    • ultramarinosalemany
      14 Mai 2013

      M’alegre molt que t’hagen agradat tant! Espere que els demés també! Per cert, molt bona anècdota. Corren quan volen…

  8. miquelsi
    14 Mai 2013

    Un altre fals consell: no obris el paraigua dins de casa, que es morirà algun volgut.

    Que dius: SEGUR QUE SÍ! ¬¬

    • Xavi Ivars
      14 Mai 2013

      Xe, Miquel, eixe també me l’han dit a mi (encara que un poc canviat, amb lo de la mala sort).

      La veritat és que són patidores patidores, però són les millors ueles del món

  9. Anna
    14 Mai 2013

    A mi les “ueles corredores” també m’han donat més d’un susto per Senent i la BP… :/
    Però a part d’elles també conec a les ueles de carrera d’obstacles, si si… resulta que tinc una amiga que en estiu treballa en el Consum del Perelló i ens conta com les ueles estan a la porta molt abans de l’hora d’obrir i quan obrin van corrents al peix, i que moltes vegades encara nian palets de productes en la tenda però això a les ueles els dóna igual, el que ens conta la meua amiga es que elles botaven els palets o els esquivaven… tot un espetacle!

    • ultramarinosalemany
      14 Mai 2013

      hahahaha, a l’estiu és que amb la calor damunt reviscolen!

  10. A mi m’encanta quan van a explicar-li a algú un xafardeig i es posen una mà al pit i parlen més baixet. “Calla… que no saps que Amparín li la pega a l’home?? Aaaaai, i no t’ho pensaries mai de la vida amb qui…”.
    Em van explicar que això de posar-se la mà al pit és perquè abans portaven l’escapulari penjant i el tapaven amb la mà i parlaven baixet per a que el sant/beato/maedéu de torn no s’escandalitzara d’escoltar-ho. Alucina, vecina!!

  11. sotano29
    16 Mai 2013

    Que grans les iaies, com es tiren en falta¡¡¡

    • ultramarinosalemany
      21 Mai 2013

      moooooolt

  12. ramOtinyent
    22 Mai 2013

    ma mare (després de llegir l’article) em diu que el dia que tinga un fill ho entendré TOT. Que a ella, a les poques hores de parir-me ja sa mare li va dir: “xiqueta, des de hui i fins que el dia que et muigues estaras patint”. Pot ser que siga ixe el ritual metafísic pel qual es convertix en patidora….

    • ultramarinosalemany
      23 Mai 2013

      Quina frase méd gran! Oooooohhhh! Jo també sóc pare i -ara que no ens senten… sovint també… PARLE EN TERCERA PERSONAAAAA, aaaaaaahhhhh!!!!

  13. Johannes emmanuel (@el_xuam)
    27 Setembre 2013

    Lo de tindre que esperar-se dos hores després de dinar per a que et faja la digestió i poder banyar-te, no se si és una cosa de dones patidores que saben més que els metges, o un invent de dones patidores que volen fer la siesteta sense tindre que estar pendent del xiquet mentres es banya en la bassa

    • ultramarinosalemany
      11 Desembre 2013

      jo crec que més lo segon, no? hehehe

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 13 Mai 2013 by in Humor, Mort and tagged , , .

Si t’ha agradat, comparteix-ho!

Facebook Twitter More...

Estadístiques del blog

  • 528,955 visites

Twitter Updates

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

Amb el suport de:

UiDOS Serveis lingüístics

Contacte

%d bloggers like this: