Rituals valencians (primera part) #mos_parat

Per què no una dona valenciana que cure l’enfit en la pròxima temporada de “Hospital Central”?

Una volta algú em va dir que el País Valencià era una terra amb molta tradició de bruixeria. Que, juntament amb Galícia, sobretot una part d’Alacant, havien sigut sempre molt actives paranormalment parlant. Això és del tot cert. Jo, basant-me en la meua experiència d’anys treballant en televisió, puc afirmar-ho. Igual que qualsevol redactor de programa de testimonis de cadena nacional també. Vora el 50% dels curanderos, sanadors, mèdiums o gent que diu que se li ha aparegut la Mare de Déu o la iaia Tonica morta amb els peuets surant són valencians. És més, la quantitat de canals de tarot que es poden sintonitzar a les nostres terres, m’atreviria a dir que triplica, amb ganes, els que es sintonitzen a tot Madrid. I, si pareu bé l’orella, la majoria dels qui telefonen a programes de tarot a escala nacional tenen uns accents de la Ribera, la Safor o la Marina que fan feredat.

SANDRO REI: Bendiciones, ¿qué te preocupa, amiga?
DONA: Sandro, llo querío preguntarte por la salut y la faena. Es que mi marido trabaja en Gandio… en la obro… y se ha hecho mal en el llomo de los sacos de Porlam.

Reconeguem-ho. A una part de valencians i valencianes, el tarot, els fantasmes i tot això extrasensorial els apassiona. I, a molts altres, encara que no creiem en eixes coses, ens les acaben estacant. Jo no he tingut mai cap experiència extrasensorial que no anara acompanyada d’alcohol, digueu-me clàssic. Però sí que recorde que de menut, quan queia malalt de la panxa, tenia el mos parat o estava enfitat, ma mare cridava a casa una veïna que sabia “passar la llista”, que és un mètode molt conegut a la Ribera. I a la Safor o la Vall d’Albaida, on se’n diu “curar l’enfit” o “medir”, o a la Marina on en diuen “trencar l’enfit”. Siga com siga, la cosa consisteix en una dona –generalment sempre són dones– que recita una oració secreta mentre va fent-te unes marques a la panxa amb una veta o cinta.
La cinta té la llargària que va de la mà al colze. Diguem que cada cinta té la mida de la persona que la passa. El cas és que el sanador fa tres passades amb la cinta des de la boca de l’estomac del pacient i després arreplega la cinta. El fet extraordinari és que, tot i que la cinta té sempre la mateixa mida, amb cada passada varia. I eixe és el miracle que fa que et vaja baixant el mos. Desconec si també es pot passar la llista a la hipoteca perquè la quota baixe; no m’ho pregunteu.

Sí que m’han confirmat per Twitter que el postoperatori de després de passar-te la llista varia. Perquè segons llocs, fan. A Castelló de la Ribera, m’informa @Gsus1899 que recomanen prendre un got de llima amb mel. A Cocentaina, @charlybort diu que el tractament inclou controlar “la pols a la monyiqueta” i arrear-se un got de conyac… calent. Mentre que, a Vallada, que són més senyorets, m’ha dit @MarcMollaPeris que Carmen la Cambra recomana pa torrat i sidra. Carmen la Cambra veiem que usa mètodes més heterodoxos, però igualment efectius. Segur que també lleva el sol del cap, com diu @jordiginr que també fan a la Marina Alta.
Així que, si funcionen estes tècniques, ja que hi ha tanta retallada en Sanitat, no vos estranye gens que la Seguretat Social acabe incloent passar la llista com una especialitat dins d’Estomatologia. No ho veig gens destarifat, si han tornat els crucifixos a les escoles, com seguisquen retallant en Sanitat, els metges acabaran receptant “merda de gat, que ja està curat”.

De tota manera, a mi, de menut, el que més m’atreia de quan em passaven la llista era desxifrar el misteriós prec que en forma de xiuxiueig eixia dels llavis d’aquella veïna. Però l’oració era secreta i, de fet, només es pot transmetre la nit que va de Dijous a Divendres Sant. Això és perquè si es conta fora d’eixa nit, el sanador perd els poders. Diguem que, com totes les franquícies, té unes normes molt estrictes. Tanmateix, jo, que sóc un home de recursos, tinc un amic d’Algemesí que me l’ha contada. El xic vol mantindre’s en l’anonimat, perquè encara que sap que ho divulgaré en el meu blog i no li ho diré a ningú personalment, m’ha assegurat que desconeix si el Nostre Senyor fa servir les xarxes socials. I per això pateix per si algú em fa un RT al blog, li arriba a Déu i, nyas!, ja l’hem cagada. Jo li dic que no patisca, perquè tradicional com és, jo el Nostre Senyor el veig més de tocar de fijo a fijo que no d’enviar whatsapps…

Anem amb la frase. Això sí, no vos espereu gran cosa. Açò ha sigut un dels despagos més grans de la meua vida. U sempre té tendència a pensar que una oració secreta per a sanar invoca els déus i tots els misteris. O que deu tindre certa entonació màgica, que deu sonar mística i indesxifrable… Amics i amigues, vos he dit que açò ha sigut un dels despagos més grans de la meua vida, i així és, perquè la famosa oració secreta amb la qual tradicionalment es passa la llista, es trenca l’enfit o es medix, més que una oració secreta, pareix l’estribillo de la canción del verano. Ací la teniu:

“Con las manos de Jesús y de María, después de las dos, la mía.”

Nyas, coca! Ja està. Sí, ja està. “Con las manos de Jesús y de María, después de las dos, la mía.” No n’hi ha més. Què més voleu? Tota la vida venint a ma casa a passar-me la llista, jo pensant-me que pronunciaven una cosa solemne i pareix la lletra d’una cançó de Georgie Dan! La coreografia ja està feta, perquè com vos deia, la frase es parteix en tres arreplegades de cinta que és el que va fent que baixe el mos.
És una frase curteta. Jo no m’atreviria a dir que ni és una oració. De fet, pareix més una rimeta infantil del tipus “el mundo está al revés, quien lo dice lo es” o “los que se pelean, se desean”. Però, escolta, si et fa rotar…

Segur que hi ha més rituals amagats als pobles. Jo crec que encara que no ho parega, estes coses les hem d’airejar, perquè si no les arrepleguem, es perden. I, precisament ara, no estem per a tirar.
Així que… i vosaltres? Coneixeu curanderos al vostre poble? Quins ritus vos feien les vostres iaies?
En la pròxima entrada continuaré parlant de les meues experiències amb el més enllà. En Rituals valencians (segona part) parlaré d’una experiència que vaig tindre amb una amiga gelosa, un vident de Carcaixent i… una botella de Terry.

ACTUALITZACIÓ:
Molts m’esteu contant que eixa no és la frase de l’oració secreta! Tal volta a cada poble és diferent i, com és secreta, collons, vos penseu que no és. Vos anime a que ens conteu a tots quina és la versió que vosaltres coneixeu. Això és patrimoni de tots! O almenys ens confirmeu si en sabeu alguna en valencià, ja que tot sembla indicar que estes oracions són totes en castellà! Gràcies!