De melons

per
Juli Jordà, UiDOS Serveis lingüístics

Quin melonar que ha armat Eugeni Alemany! Un concurs… #nadantambmelons i amb gala de lliurament de premis i tot! Mare!
Eugeni em va demanar si podria fer un apunt sobre melons, i ha eixit el que hi ha tot seguit. Segur segur que se’n poden dir moltes més coses, dels melons, i que hi haurà paraules que en algun poble no es diuen així o es diuen aixà, però la intenció és mostrar-ne unes quantes.

Bé, però què és un meló? Un meló és un cap pelat o u que té molt poc trellat, un cap de meló! I una melona? Un cap llarguerut o u amb poc coneixement. També es sent dir que hi ha qui té el cap amelonat, o qui està amelonat, és a dir, enamorat. Com passa amb altres fruites i hortalisses, tenim costum de fer-les servir per a insultar o per a referir-nos a certes parts del cos i, és clar, els melonets no podien faltar. A més de melonets, hi ha melonarros, melonius o melonots.
Ara bé, tot això deu vindre dels melons de veritat, no? I de melons, per ací en tenim dos, Cucumis melo i Citrullus lanatus: meló de tot l’any i meló d’Alger.

El meló de tot l’any (Cucumis melo) prové de l’Àfrica i de l’Àsia tropical i és una fruita sucosa i refrescant, amb la qual s’ha d’anar a espai perquè «al matí és or, al migdia plata i a la nit mata», diuen que, però tampoc no deu ser tan grossa la cosa!
En molts pobles se’n fan de ben bons, però la fama se l’enduen els d’Elx, els d’Ontinyent i els de Foios (Pa melons, Foios) i, on no s’ha d’anar a fer-ne, si fem cas de la dita, és al Fondó, que «ni carabassa, ni meló».
Els melons d’Elx, de corfa rugosa i grossa, tenen una molla ensucrada i saborosa de color palla; els d’Ontinyent, dolços com ells a soles, són de corfa fina i llisa, groguencs o com d’or vell, i els de Foios eren, perquè ja no n’hi ha, o això diuen, uns melons mitjans, groguencs i ben dolços.
El meló de tot l’any es diu així perquè es conserva molt de temps, de fet es penjaven amb una lligada o vencill d’espart dels claus que hi havia a les jàssenes de les entrades de les cases antigues, i duraven fins a l’hivern. A Guardamar del Segura i Crevillent, en diuen meló d’any, i a Alcoi, Onil, Xixona, la Vila Joiosa, el Campello o la Canyada, meló d’olor (pronunciat aulor o auló). A Morella, meló de carn, i meló de cristià a Ulldecona, per a distingir-lo del meló d’Alger.
Hi ha, o hi havia, moltes varietats de meló com les que hi ha tot seguit: meló tendral, de bac, de pell de granota, de peça de formatge, de la mala cara, groguet, cantaloup, pinyonet, roget, de gra d’arròs, de pinyol de blat, bif, de l’hàbit (de pell blavosa!), eriçó… i molts més!
I quins ixen bons? Doncs bé, tot i que la saviesa popular diu que «el bon meló es coneix amb l’olor», no sabem si ix bo fins que no l’encetem i, per tant, fins i tot les persones més expertes l’erren. De més a més, els melons o són deliciosos o són colombros, que és la paraula que es fa servir en molts pobles per a referir-se als que no estan bons. Per cert, eixa és una de les pronúncies de cogombre, que és la paraula genuïna per a referir-nos a l’espècie Cucumis sativus (pepino en castellà).

I ara li toca a l’altre, al meló d’Alger (Citrullus lanatus), el nom del qual ens diu d’on prové, tot i que l’origen més probable és una mica més avall, a l’Àfrica Central. El meló d’Alger té la corfa de color verd, clar o fosc, o amb llistats més clars, i la polpa, molla o carn de color roig o rosat, tot i que n’hi ha varietats de molla groga o carabassa.
Meló d’Alger és una denominació estesa per molts pobles, però conviu amb altres noms com ara meló de moro (a la Jana, Vinaròs, Benicarló, Morella i els pobles de la contornada de l’Ebre); meló d’aigua (pronunciat auia), als pobles de l’Alcoià, l’Alacantí, el Comtat, el Vinalopó i la Vall d’Albaida, i també al Matarranya; meló roig (a Ares, Vilafranca, Albocàsser i pobles de l’Alcalatén com ara Figueroles), i síndria o xíndria (com diuen per l’Empordà, Menorca i Formentera).
També hi ha la paraula albudeca per a referir-se a una mena de meló aigualós i insípid (a Monòver diuen «entre albudeca i meló» per a dir que u no és ni molt lleig ni molt bonic) i el sinònim antic pasteca, que és igual que el francés pastèque.
De melons d’Alger o d’aigua, n’hi ha milanta varietats, com ara sang de bou, pipa de fusta, pipa roja, les melones d’Alberic i de Carcaixent, les ratllades…, però, per desgràcia, moltes han desaparegut. Tot i això, ara en tenim de més modernes, això sí, amb uns noms no tan genuïns, Sugar Baby o S-10210FI, i fins i tot n’hi ha que no tenen llavors! I és que pareix que les pepites destorben, però si hi ha pepites, hi ha dites, com ara la de «La tia Pepita del carreró, que menja pepites i caga meló» o «Ma que té collons, plantar pepites i collir melons». Pepita és la paraula que fem servir per a anomenar les llavors dels melons d’Alger i de tot l’any i de la carabassa, de la mateixa manera que de les llavors de les tomaques o de les pebreres o pimentons, en diem vinces.
Els melons d’Alger ens els mengem frescs acabats de traure de la nevera o si tenim la sort de menjar-nos-en un al camp, el posem a refrescar en un poal, a la séquia, el safareig, la piscina, la bassa o, com hem vist en les fotos del concurs, i si no hi ha altre remei, a la tina, en una safa o un llibrell… Per cert, abans, quan no hi havia neveres, colgaven els melons d’Alger en arena perquè duraren més.
Bé, ara ja tenim el meló fresc i, per tant, toca encetar-lo! Hi ha moltes maneres de fer-ho, segur, però una és llevar la corona (també es diu curull) i partir el meló per la meitat (o mitat). Normalment és una persona la que enceta el meló i fa les tallades, perquè no és gens fàcil fer-les rectes, i en tindre la tallada, hi ha diferents maneres de menjar-se’l: a mos redó xorrant per totes bandes, a gallons, com una barqueta, amb tacó… Ara bé, hi ha una part del meló que és el desig de les criatures: la molla farinosa que hi ha enmig. I com es diu? Doncs en cada casa d’una manera: gall, galló, gallonet, coret, cresta, cresteta, polo, polet… La qüestió és que és la part més dolça del meló d’Alger, junt amb la part del peçó (que és com anomenem el peduncle o cua).

A banda de nadar amb els melons i de menjar-nos-els, hi ha una tradició estiuenca encantadora: passejar de nit pels carrers amb llanternes de meló, que també es diuen farolets o fanalets. Abans, els xiquets els passejaven pel carrer cantant la cançó del sereno, de la qual hi ha unes quantes versions (El sereno ha mort un gos, i l’han dut a l’hospital. Les xiquetes de costura, se l’han fet amb oli i sal. Sereno, las once son…). I és que els melons i les cançons fan bon jou o bona lliga, que són expressions sinònimes, i per això hi ha un bon grapat de cançons en què apareixen melons. Des de cançons tradicionals:
«Paco, la burra s’ha mort, i l’han colgà[da] en un femer, i ha eixit una melonera amb quatre melons d’Alger»
«La petenera s’ha mort i l’han colgà[da] en un femer. I ha eixit una melonera amb quatre melons d’Alger», cançó de batre de Fortaleny
«Ara sí que m’has fotut que m’has furtat el meló i m’has deixat les escorfes, la corona i el peçó», cançó dels pobles del sud
«De Castelló, ni dona, ni pimentó, ni meló, que et robaran a muntó»
«Tu que vas a València porta un meló, que no tinga pepites, flor, ni peçó»
«Esta nit fa bona nit per a anar a collir melons, a la porta de la nóvia em deixaré els més redons»
Fins a les més modernes, com ara «Filles d’un meló d’Alger» d’Orxata Sound System. I és que el meló dóna per a muntó.
I això és tot, perquè en temps de melons, pocs sermons!

UiDOS a facebook
https://www.facebook.com/pages/U-i-DOS-Serveis-lingü%C3%ADstics/144357655724353

Advertisement