Ultramarinos Alemany

@EugeniAlemany

Un conte per Halloween

Coincidint amb Halloween, m’agradaria contar-vos una experiència real que vaig tindre amb la mort i que, en aquell moment, em va acollonir acollonir. Les causes cal trobar-les en la naturalitat peculiar que tenim els valencians de relacionar-nos amb la mort. De fet, ja ho he explicat alguna altra volta en altres entrades, on parlava de la fascinació de les nostres iaies amb el més enllà (Xico, saps qui s’ha mort?). Per això, abans d’explicar la història, he de parlar d’un d’eixos costums.
Hi ha una cosa molt suecana que fa la gent major (i supose que en altres pobles també) que és pagar tots els mesos una assegurança per a cobrir les despeses de l’enterro. Ho fan per a no endur-se sustos, ni sorpreses el dia que falten, diuen. Per a deixar l’enterro pagat. Supose que el més habitual en tots els pobles deu ser que eixa despesa estiga inclosa en una assegurança més general o, en qualsevol cas, referir-se a eixa despesa puntual pel nom de la companyia. Dic jo que es deu dir que paguen «l’Ocaso», «l’Aurora» o simplement «el seguro». Ja m’ho direu. En canvi, a Sueca, que som com som, això es coneix, directament, pel nom ben subtil de «pagar la Mort». Així, com sona: «pagar… la Mort», sense collonades. Encara més, jo he conegut tota la vida a mon pare i a ma mare converses com ara:
–Carmencita, ja has pagat la Mort?
–No, encara no han passat.

Perquè eixa és l’altra. «La Mort», a Sueca, no està domiciliada. Vaja, que no es cobrava pel banc, es pagava en efectiu i anaven a cobrar-la a ta casa. Jo això ho he sabut sempre, però mai ho he atés. Vull dir, em sonava, però no m’hi posava. Creixes amb això, però no et preocupes, eres jove, etcètera.
Bé, una volta he explicat tot això, comence el relat.

Jo devia tindre uns setze anys, o siga que, poc o més, deu fer vint anys, perquè en aquella època vivíem en un altre pis. El cas és que un dia jo estava sol a casa. El meu germà –té nou anys més que jo– ja feia la seua marxa i mon pare i ma mare se n’havien anat a tocar. Mon pare tocava en una orquestra i ma mare sempre l’acompanyava. Ja sabeu, on va la corda…

Eixe dia supose que em vaig fotre una bona sesta, perquè recorde que anava per casa a corre-cuita arreglant-me per a no fer tard. Això típic que vas atabalat preparant-te la roba que et posaràs, ensabonant-te a la dutxa a trompicons, fent equilibris per a no caure, mig esvarant i en això que sona el timbre. Una volta, dos voltes i tres voltes. I jo, isc de la dutxa, m’embolique una tovallola a la cintura i tire cap a la porta, a vore qui devia ser.

El pis on em vaig criar era un primer, d’estos antics, que no tenia telefonillo. Encara més, dins de casa no hi havia botó per a obrir la porta, havies d’eixir al replà de l’escala per a polsar el botó i obrir.
Total, que isc de la dutxa corrents, malament m’enrotlle una tovallola a la cintura, que m’he de subjectar amb una mà per a que no caiga, i vaig decidit al replà a obrir la porta. Com que amb eixos timbres no hi havia manera de saber qui era fins que no havies obert la porta, prem el botó sense pensar i, des del replà, sense deixar-me vore, òbric i escolte com algú empeny la porta mentre pronuncia el senyal internacional per a que sàpies que han entrat i que amolles el botó d’obrir la porta:
Yaaaaaaaaaa.
–Qui és? –pregunte des del replà.
–La Moooooort.

Hòstia! La Mort!? I clar, jo, en aquell moment, no ho vaig relacionar, em vaig atabalar i vaig pensar: «Ja està ja està. Això és que, amb les preses, he esvarat a la dutxa, he caigut, m’he pegat un tro al cap i m’he mort. I açò és com en les pel·lícules, que ve la Mort a buscar-te a casa». Vos ho promet. En això vaig pensar jo! Els valencians som un poble molt autosuggestionable. Un dia en parlarem.

Total, que agafe aire i, acollonit, però alçant la veu, li torne a preguntar:
–Però qui és?!
I em fa:
– Xe, la Mort! Ton pare i ta mare no estan?
En eixe moment encara em vaig acollonir més. «Per ahí sí que no passe. Els meus pares no», vaig pensar. Vaig amollar la tovallola, em vaig agafar de la barana, vaig mig tancar els ulls amb força, i tot en pilotes –la tovallola m’havia caigut!–, cagat, però molt digne, vaig alçar els braços en senyal d’entrega espiritual i li vaig refilar mentre baixava l’escala:
–Mon pare i ma mare no estan, però, si vols, te me’n pots emportar a mi!!!
I en això que em sent una veu femenina, típica de Sueca, escarotada, que em crida:
–Xico, què fas?!!

La mare que ho ha parit! Quina vergonya i quina tranquil·litat al mateix temps!
Desconcertat, òbric el ulls i em veig una dona que em sonava de Sueca. Pegue un bot i me’n puge de nou al replà. I jo:
–Ai, és que em pensava que era un amic.
Clar, què li havia de dir!
I la dona:
–Ai, un amic?! I baixes aixina? –tota indignada–. Hmmm! Pos dis-li a ton pare i ta mare que ha vingut Amparín la Cisterna. Que ja tornaré a passar.
–Molt bé, jo els ho diré. Adéu adéu.
Afortunadament, eixe dia puc dir que vaig esquivar la Mort. O més aïna, ella després se’n fotria de mi. Ma mare m’ha confirmat, perquè li acabe de telefonar, que continua pagant la Mort. Almenys la d’ella, perquè m’ha recordat que el meu germà i jo li vam dir que ens ho deixara de pagar. Que això ja no s’estilava. I això m’ha fet pensar en una cosa: que si algun dia ve la Mort a casa buscant-me, ja no serà per a pagar cap rebut, serà per a cobrar-se la vida sencera.

20131105-233732.jpg

Advertisements

13 comments on “Un conte per Halloween

  1. Pau
    8 Novembre 2013

    Enorme! Gran! Al meu poble, a Betxí (Plana Baixa) també s’hi diu paregut: “pagar els morts”. En plural. Però tampoc el seguro ni l’ocaso. Els morts. He de reconéixer que la forma singular vostra dona encara molt més joc 🙂

  2. Jessi
    3 Desembre 2013

    Jajajajaja! Què bó! Sóc de Sueca, tinc 27 anys, i a ma casa es paga l’Ocaso i jo recorde que sempre ma mare em deixava els diners damunt de la tele (encara ho fa), per si ve la xica a cobrar. Però a ca ma uela si que van a cobrar la Mort, de tota la vida. Li he llegit el que et va passar a ma mare, i ací estem les dos pixant-mos de la risa. Jo la primera vegada que ho vaig sentir a ca ma uela, era menuda, i vaig amollar, plorant: però què qui s’ha mort? jajaja. Qui anava a pensar en 7 o 8 anys que això es paga antes de morir…
    Salutacions des del poble! 😉

    • ultramarinosalemany
      11 Desembre 2013

      un abraçot! tots els suecans hem crescut amb això!

  3. rgonti
    4 Desembre 2013

    a ontinyent es paga la mort!! i les meues ties s’encarreguen de fer-ho ( el cobrar…). Van amb la “mariconera” baix del braç per les cases del poble. Jo de xicotet de vegades les acompanyava (xico acompanya’m que és un moment…) i em feia gràcia eixa conversació de: “qui és?” “la mort”, molt animal, encara que per al públic més susceptibles utilitzaven l’eufemisme de “l’aliança”… quin negoci el de la mort!!!
    PD: Eugeni que no passe tan de temps entre cada entrada al blog…que són boníssimes!!!

    • ultramarinosalemany
      11 Desembre 2013

      gràcies! m’encanta que allí també ho digueu! ara mateix he actualitzat el blog!

  4. Anònim
    28 Mai 2014

    pagar el rascayú

  5. Peritoni
    28 Octubre 2015

    A València capital també es paga. A ma casa era l’Ocaso i venia un home molt seriós a cobrar. I ara per seguir amb la tradició me ho pague jo!

  6. Amparo
    28 Octubre 2015

    En L’Eliana també pasaven a cobrar casa per casa l’home de Santa Lucía jajajaj. Menut negoci es eixe.

  7. Vostok 1
    28 Octubre 2015

    A Alacant són “Els morts”

  8. EsthRB
    30 Octubre 2015

    a casa meva sempre he sentit això de pagar els morts 😀 per la branca del Matarranya ^^

  9. Anònim
    30 Octubre 2015

    Jajaja al meu poble era el mateix, en castellà ( Soc del port de Sagunt), ” los muertos” 😉

  10. Kike Romero
    1 Novembre 2016

    En Torrent tambe pasaven a cobrar. I encara hi ha gente.que.vol.aixina. Pero la norma , ara per ara , es domicil.liar.
    Per cert sino tens seguro tel faig jo.
    Ha ha ha. Un abraç.

  11. Kike Romero
    1 Novembre 2016

    En Torrent tambe pasaven a cobrar. I encara hi ha gente.que.vol.aixina. Pero la norma , ara per ara , es domicil.liar.
    Finisterre era antigament en Torrent el que.mes es nomenava. Ja desapareguda .
    Per cert sino tens seguro tel faig jo.
    Ha ha ha. Un abraç.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 6 Novembre 2013 by in Humor, Mort, Rituals valencians and tagged , .

Si t’ha agradat, comparteix-ho!

Facebook Twitter More...

Estadístiques del blog

  • 522,080 visites

Twitter Updates

Amb el suport de:

UiDOS Serveis lingüístics

Contacte

646794288
%d bloggers like this: