Un conte per Halloween

Coincidint amb Halloween, m’agradaria contar-vos una experiència real que vaig tindre amb la mort i que, en aquell moment, em va acollonir acollonir. Les causes cal trobar-les en la naturalitat peculiar que tenim els valencians de relacionar-nos amb la mort. De fet, ja ho he explicat alguna altra volta en altres entrades, on parlava de la fascinació de les nostres iaies amb el més enllà (Xico, saps qui s’ha mort?). Per això, abans d’explicar la història, he de parlar d’un d’eixos costums.
Hi ha una cosa molt suecana que fa la gent major (i supose que en altres pobles també) que és pagar tots els mesos una assegurança per a cobrir les despeses de l’enterro. Ho fan per a no endur-se sustos, ni sorpreses el dia que falten, diuen. Per a deixar l’enterro pagat. Supose que el més habitual en tots els pobles deu ser que eixa despesa estiga inclosa en una assegurança més general o, en qualsevol cas, referir-se a eixa despesa puntual pel nom de la companyia. Dic jo que es deu dir que paguen «l’Ocaso», «l’Aurora» o simplement «el seguro». Ja m’ho direu. En canvi, a Sueca, que som com som, això es coneix, directament, pel nom ben subtil de «pagar la Mort». Així, com sona: «pagar… la Mort», sense collonades. Encara més, jo he conegut tota la vida a mon pare i a ma mare converses com ara:
–Carmencita, ja has pagat la Mort?
–No, encara no han passat.

Perquè eixa és l’altra. «La Mort», a Sueca, no està domiciliada. Vaja, que no es cobrava pel banc, es pagava en efectiu i anaven a cobrar-la a ta casa. Jo això ho he sabut sempre, però mai ho he atés. Vull dir, em sonava, però no m’hi posava. Creixes amb això, però no et preocupes, eres jove, etcètera.
Bé, una volta he explicat tot això, comence el relat.

Jo devia tindre uns setze anys, o siga que, poc o més, deu fer vint anys, perquè en aquella època vivíem en un altre pis. El cas és que un dia jo estava sol a casa. El meu germà –té nou anys més que jo– ja feia la seua marxa i mon pare i ma mare se n’havien anat a tocar. Mon pare tocava en una orquestra i ma mare sempre l’acompanyava. Ja sabeu, on va la corda…

Eixe dia supose que em vaig fotre una bona sesta, perquè recorde que anava per casa a corre-cuita arreglant-me per a no fer tard. Això típic que vas atabalat preparant-te la roba que et posaràs, ensabonant-te a la dutxa a trompicons, fent equilibris per a no caure, mig esvarant i en això que sona el timbre. Una volta, dos voltes i tres voltes. I jo, isc de la dutxa, m’embolique una tovallola a la cintura i tire cap a la porta, a vore qui devia ser.

El pis on em vaig criar era un primer, d’estos antics, que no tenia telefonillo. Encara més, dins de casa no hi havia botó per a obrir la porta, havies d’eixir al replà de l’escala per a polsar el botó i obrir.
Total, que isc de la dutxa corrents, malament m’enrotlle una tovallola a la cintura, que m’he de subjectar amb una mà per a que no caiga, i vaig decidit al replà a obrir la porta. Com que amb eixos timbres no hi havia manera de saber qui era fins que no havies obert la porta, prem el botó sense pensar i, des del replà, sense deixar-me vore, òbric i escolte com algú empeny la porta mentre pronuncia el senyal internacional per a que sàpies que han entrat i que amolles el botó d’obrir la porta:
–Yaaaaaaaaaa.
–Qui és? –pregunte des del replà.
–La Moooooort.

Hòstia! La Mort!? I clar, jo, en aquell moment, no ho vaig relacionar, em vaig atabalar i vaig pensar: «Ja està ja està. Això és que, amb les preses, he esvarat a la dutxa, he caigut, m’he pegat un tro al cap i m’he mort. I açò és com en les pel·lícules, que ve la Mort a buscar-te a casa». Vos ho promet. En això vaig pensar jo! Els valencians som un poble molt autosuggestionable. Un dia en parlarem.

Total, que agafe aire i, acollonit, però alçant la veu, li torne a preguntar:
–Però qui és?!
I em fa:
– Xe, la Mort! Ton pare i ta mare no estan?
En eixe moment encara em vaig acollonir més. «Per ahí sí que no passe. Els meus pares no», vaig pensar. Vaig amollar la tovallola, em vaig agafar de la barana, vaig mig tancar els ulls amb força, i tot en pilotes –la tovallola m’havia caigut!–, cagat, però molt digne, vaig alçar els braços en senyal d’entrega espiritual i li vaig refilar mentre baixava l’escala:
–Mon pare i ma mare no estan, però, si vols, te me’n pots emportar a mi!!!
I en això que em sent una veu femenina, típica de Sueca, escarotada, que em crida:
–Xico, què fas?!!

La mare que ho ha parit! Quina vergonya i quina tranquil·litat al mateix temps!
Desconcertat, òbric el ulls i em veig una dona que em sonava de Sueca. Pegue un bot i me’n puge de nou al replà. I jo:
–Ai, és que em pensava que era un amic.
Clar, què li havia de dir!
I la dona:
–Ai, un amic?! I baixes aixina? –tota indignada–. Hmmm! Pos dis-li a ton pare i ta mare que ha vingut Amparín la Cisterna. Que ja tornaré a passar.
–Molt bé, jo els ho diré. Adéu adéu.
Afortunadament, eixe dia puc dir que vaig esquivar la Mort. O més aïna, ella després se’n fotria de mi. Ma mare m’ha confirmat, perquè li acabe de telefonar, que continua pagant la Mort. Almenys la d’ella, perquè m’ha recordat que el meu germà i jo li vam dir que ens ho deixara de pagar. Que això ja no s’estilava. I això m’ha fet pensar en una cosa: que si algun dia ve la Mort a casa buscant-me, ja no serà per a pagar cap rebut, serà per a cobrar-se la vida sencera.