Regals i decepcions

Pujant a la nau Enterprise…

Estos dies he estat mirant coses per a regalar i, clar, he recordat la importància de triar per a encertar, no per a omplir la papeleta i ja està. Si regales has de regalar una cosa que a la persona a qui li fas el regal li faça il·lusió. Jo, pel que fa a regals, un dels despagos més grans que m’he endut en la meua vida van ser els regals del dia de la comunió. Quan érem menuts –no ens enganyem– el 99% dels xiquets teníem idealitzada la comunió, més que per la part espiritual, per la part material dels regals. Perquè saps que en cauen molts. El que passa és que els regals de la comunió, més que per a tu, pareixien regals per a la casa o per al teu jo futur. Per què collons la gent li regalava a un xiquet tovalloles o un albornós? A qui no li han regalat el clàssic albornós de la comunió? Jo tinc amics que el deuen haver gastat fins als dèsset anys, com a mínim! Que més que un albornós, de tan xicotet que se’ls havia quedat, els venia ran la cama i pareixia un picardías.

I si eres xiqueta encara era més grossa la cosa, perquè allò més que regals pareixia la llista de boda del futur. Tovalloles, tapets, mantes…  el temut aixovar!!! Tinc amigues que, amb trenta anys, encara et trauen dels armaris torcamans que els van regalar el dia de la comunió. «Tin, xiqueta, per al dia que et cases…» Botons, quina previsió!

De veritat, quanta cosa per a la llar! És que tu anaves a ca la xiqueta eixa a vore-li els regals i, allò, més que una comunió, pareixia un Práctica o un xino! Que si draps, llençols, cristalleria… I perquè no coneixien l’IKEA, perquè si l’arriben a conéixer, a la pobra xiqueta també li haurien regalat una prestatgeria Billy i li haurien dit: «Hala, bonica, tin, guarda-la dins la caixa, que d’ací a vint anys ja te la muntarà el teu home». Tot pensant en el dia de demà! Això sí, per a dissimular (o per a vigilar, no ho sé) també posaven la Nancy Legionaria. La nina allí plantada, entre tant de torcamans, tota erta, cantava més que el rei en una assemblea del 15-M.

Ara bé, si hi havia un regal que els tocava tant a xiquets com a xiquetes era la bola del món. A qui no li han regalat la bola de món el dia de la comunió? Amb llum i tot, ojo! Pot hi haure un regal més irònic? Com es pot tindre tanta mala llet de regalar a un xiquet de poble una bola del món? Quin paper ens feia? Si els pares no et deixaven ni travessar la carretera a soles!

Jo m’enrecorde que la mirava i llegia: Madagascar, Hawai, Nova York… I en acabant pensava: «Però, per a què collons vull jo esta puta bola del món si lo més lluny que aniré enguany de viatge serà, amb l’escola, a la fàbrica de Danone?!».

«Ah, no, calla, que enguany també anirem al Safari Park! Uuuuuuh, mare! Quina passada, al Safari Park!!! Emportem-nos la bola del món, no fóra cas que ens perdam!»

Per favor, això no és una ironia, no és una tragicomèdia… La bola del món era una burla en tota la cara. ¿És que els xiquets que preníem la comunió teníem més inquietuds per la geografia que els fills dels ateus? Familiars que regaleu boles del món per a la comunió: en el catecismo es memoritza el credo, no les capitals d’Espanya! En cate no es parlava de geografia! Jo, de fet, després d’un any de catecismo l’única coordenada geoespacial que era capaç de donar era: «…y está sentado a la derecha del Padre». I punt.

Sí. Hi havia regals que feien molta ràbia. Sobretot, perquè tenen un moment en el temps. Per exemple, el sello. Jo l’anell de la comunió només me’l vaig posar una volta: el dia de la comunió. I mai més. I encara com, perquè… què em digueu d’eixos xics que, amb vint anys, encara el porten? Em sap mal, però per a mi, dur el sello de la comunió de major sempre ha sigut un dels símbols de garrulisme més grans. Més, fins i tot, que ser home i dur les celles fetes… Oh!

Encara més, jo, en la meua relació amb adults, sempre he aplicat la fórmula matemàtica que hi ha tot seguit i he de dir que m’ha anat molt bé:

anell de la comunió + celles fetes = fuig!!!

(Si, de més a més, porta metxes rubies, la famosa metxa valenciana, la fugida ha de ser immediata!)

Boles del món, tovalloles, mantes, anells, roba… quins regals més per a xiquets, no? Per no parlar del típic «regal educatiu». Eixos eren els pitjors. Els que venien i et regalaven… un diccionari. Un diccionari!!! I damunt encara et remarcaven: «És el de la Real Academia de la Lengua, eh?». «Oiiiiiiii, gràcies, quin detall… de la Real Academia… ara comence a buscar paraules de seguida. Com ara: cabró, desgraciat, fill de la grandíssima puta. Ui, mira, eixa no ve, torna’l, que està defectuós»

Total, que al remat acumulaves un tall de regals que no havies de gastar, però que t’acompanyarien tota la vida. I mirant-los, ho sabies. Perquè eixa és una altra, els regals estaven exposats al menjador de casa com en l’«escaparate» del Precio Justo. Que només faltava l’hostessa i que Joaquín Prats apareguera i diguera: «¡A jugar!». Però no, bonico. Precisament, si alguna cosa tenies clara amb eixos regals és que, amb la bola de món, els torcamans o l’albornós, jugar jugar, no anaves a fer-ho molt. Sí, és important triar bé els regals. Bàsicament, per a no cagar-la.

BOLA EXTRA

“Fes com si t’interessara el llibre…”

A continuació, adjunte una foto del dia de la meua comunió davant l’«escaparate» del Precio Justo. Bé, encara que més que un «escaparate»pareix un fotografia o bodegó d’eixos que fa la policia quan desarticula un comando. En qualsevol cas, aprofite, ja que estem, per a agrair de nou els regals:

– un marc de fotos

– una dormilona (o làmpada de tauleta de nit)

– el xampú i el gel de dutxa

– la raqueta de badminton (sí, 1 raqueta. Ni pilota ni res. 1 raqueta amb la què no vaig jugar en ma vida)

– les dos motxilles (buides, clar)

– la tovallola

– l’estoig per a anar a escola

– el joc de dòmino gegant (l’únic joc!!!)

– la bola del món

– i l’atles de geografia. Es coneix que no en van tindre prou en regalar-me una puta bola del món. També em van regalar un atles.

I vosaltres? Recordeu cap regal en especial del dia de la vostra comunió? Per cert, com aneu de geografia?