“Facebook i la ciutadania han fet de manera espontània més pel valencià que les campanyes de la Generalitat”

Entrevista realitzada per Mireia Capsir per al diari Levante-EMV dins la campanya Llegir en valencià. 

En els últims mesos t’hem pogut veure amb el teu espectacle T’ho dic sense acritud, amb el qual has estat de gira de poble en poble. Com valores esta nova aventura damunt dels escenaris?

El públic es sorprén perquè personalitze cada espectacle allà on vaig. Introduïsc referències d’actualitat i costums de cada poble. Estic aprenent molt. Perquè a diferència de la tele, als escenaris veus la reacció del públic en directe. I això m’obliga a interactuar amb la gent i fa que cada espectacle siga imprevisible. De fet, a diferència dels típics monologuistes, a mi em diverteix interactuar amb els espectadors.

I ara participes en un nou espectacle: Chao Chochín. Actuaràs amb Las Reinas Magas al Teatre Talia. Què ens pots avançar del projecte?

És un espectacle homenatge al Teatro Chino de Manolita Chen. A les varietats que van vore els nostres pares i iaies. Cantem, ballem, hi ha molt d’humor, picardia, improvisem… És un xou en valencià i una ocasió única per a vore huit actors dalt d’un escenari acompanyats de música en directe. Això, hui en dia, ja no ho fa ningú. I una bona oportunitat per a anar al teatre amb els pares, perquè segur que hi ha gent que no ha compartit mai un moment així amb sa mare o la iaia. I Chao Chochin són varietats 2.0. La gent major recorda com era allò i els joves també s’ho passaran bé.

La majoria de persones et coneixem pels teus projectes televisius, com a presentador del CQC, Un país de llibre, Trau la llengua, etc. Però començares com a guionista amb El Típic Programa, Queda’t amb mi, Sense filtre, etc. I també tens un blog! Es podria dir que el t’agrada és contar històries, comunicar?

Més que comunicar el que m’agrada és crear continguts. Té a vore amb els anys de la tele, la recerca de la creativitat i la sorpresa. Al meu Facebook, per exemple, intente entretindre. Que siga un perfil amb continguts creats per mi (vídeos, posts…). Professionalment he fet programes que van des de la cuina fins als llibres. I dins de cada gènere el meu major objectiu sempre és trobar espai per a la creativitat . Jo la manifeste, generalment, a través de la comèdia. Per a mi, inventar, fer pluja d’idees, és un joc. Per a mi, pensar en coses noves és excitant.

Penses que un llibre i un monòleg o una entrada de blog, per exemple, han de tenir ingredients similars per tal d’enganxar l’audiència?

Crec que en esta vida, els ingredients que enganxen, siga a la TV, un monòleg o un llibre són els mateixos: les emocions. Des de riure’t a sentir fàstic o por. Des de l’erotisme d’una ballarina que fa la dansa del ventre fins al suspens que provoca un faquir. I les històries, llegides o contades, tenen sempre emocions.

Si et pareix seguim parlant de les lectures que t’agraden… A tu quin tipus de llibres t’atrauen més i per què? Ens podries recomanar algun autor o autora que escriga en valencià?

Els llibres són com la música, escolte de tot, encara que tinc músics preferits. Ara, com tinc fills, estic molt amb les coses per a nanos. Si teniu xiquets vos recomanaria el llibre de les espantacriatures del músic Dani Miquel. I si esteu granadets, El café del temps de Joan Borja. Com són articles, és un bon llibre per a llegir a mitges amb gent i fer conversa. Ideal per a pisos d’estudiants, per exemple. I si ja esteu emancipats, un llibre molt punyeter és Busca qui t’ha pegat (tanque parentesi) de MR. Electrique. El llibre naix d’un blog d’un jove advocat valencià homosexual. És molt divertit i he col·laborat en el pròleg.

Les recomanacions d’algú de qui et refies sempre vénen bé. Però si estàs tu sol, a la llibreria, en què et fixes: el títol, la coberta, la sinopsi…?

Si no tinc referències, aplique una barreja de tot. Títol, coberta i fullejar-lo una mica. A vore com escriu. Una lectura ràpida et pot dir quin tipus d’escriptura és. A mi, per exemple, l’embafosa, no m’agrada.

I si has de triar un llibre per a una altra persona, és a dir, quan en regales, què tens en compte?

Per a regalar s’han de tindre en compte la personalitat, és clar. Sí és ficció, jo em solc guiar perquè hi haja algun personatge, protagonista o no, que s’assemble a la persona a la qual li regale el llibre. Això fa d’àncora i crea un vincle entre el llibre i el lector a qui li l’has regalat. Una de les majors frustracions és regalar un llibre i que no l’acaben de llegir. Els llibres no són com la roba, que hui en dia l’acompanyes sempre amb el tiquet regal! Encara que, ojo, em pareix una bona idea de màrqueting que un llibre poguera tindre un tiquet regal i que si no t’agrada, en un termini de temps, pogueres anar a canviar-lo. Ahí ho deixe!

Hui en dia no es llig molt, i en valencià… menys. Penses que és important llançar campanyes de foment de la lectura en valencià? 

La principal campanya de foment de la lectura és l’escola… i a casa. Si a ta casa no lliges, no pots pretendre que un espot de 20 segons a la tele faça que el teu fill agafe un llibre. Les campanyes són com el recordatori anual de la vacuna. Però la medicació que llegir és de les poques coses que pot evitar que ens tornem més imbècils del que som és un cosa que t’has de prendre tu cada dia. I hi ha qui cada 8 hores…

I, si tingueres l’oportunitat, què els diries a les persones que, fins i tot sent valencianoparlants, no lligen en valencià per tal d’animar-les que ho facen?

El valencià està en un dels moments més bons de la seua història. Millor que al segle XV. I això malgrat tants i tants entrebancs que queden encara. Les xarxes socials estan contribuint a la normalització d’una manera imparable. La ciutadania ha fet de manera espontània al Facebook més pel valencià que 20 anys de campanyes de la Generalitat. La gent al Facebook escriu en valencià. Perquè la gent, en la intimitat, les coses que fa se les creu, i les institucions a voltes només han fet el paperot que la cultura els preocupa. Per això, als valencianoparlants no els diria res. A qui els ho diria és als escriptors: feu lectors. Ser escriptor no és escriure llibres. És tindre gent que et llija.

Aquesta setmana, dins de la campanya Llegir en valencià. Paisatges de llegenda es llança el llibre La dama blanca, una història que se situa al paratge de la Murta d’Alzira. Coneixes la llegenda o et suggereix alguna cosa?

No, no la conec! Però veus, les llegendes, van ser una forma de fer lectors amb Enric Valor. Les llegendes són una de les primeres formes de fer literatura, perquè fan curiosa la gent. Després sempre en vols saber més. Ara tinc ganes de conéixer eixa història que ocorre en un lloc tan bonic com és la Murta.

I d’altres paisatges de la Ribera, algun de preferit, algun altre “paisatge de llegenda”?

Com a suecà, la Muntanyeta dels Sants és terra sagrada. Sempre he pensat que esta única illa de pedra de tota l’Albufera degué de ser algun lloc màgic en el passat. Segur que per a l’home neolític, una roca en mig d’un llac immens tenia alguna mena de simbolisme. I d’això encara en deu quedar alguna cosa… Farien sacrificis? No ho sé. Ara els suecans anem a fer paelles. En certa manera, seguim fent ofrenes els Deus, però d’ànec i conill.

Publicat al Levante-EMV 17-07-2014