Memòries d’un reporter de televisió: Els Oscar (Segona part)

Primer part ací: https://ultramarinosalemany.wordpress.com/2014/11/28/memories-dun-reporter-de-televisio-el-oscar-primera-part/

Com contava ahir, un dels viatges més apassionants que vaig fer quan treballava en Caiga Quien Caiga va ser anar Hollywood. Collons, anava als Oscar, anava a conéixer a Penélope Cruz, Scarlett Johanson, George Clooney, Lorenzo Lamas, el Rey de las Camas… Estava superemocionat. Tenia la mateixa il·lusió que… la mateixa il·lusió que… que una “tronista” acabada d’arribar a Mujeres, hombres y viceversa. Amb ganes de menjar-m’ho tot! Bé, potser em sentia un poc menys zorra, però la il·lusió era la mateixa…

Però no. Les coses mai ixen com u imagina. Almenys en la tele. D’entrada, l’únic de l’equip que es suposava que parlava anglés era jo. I dic que «es suposava» perquè, ara ja ho puc contar, quan em van contractar a Telecinco els vaig dir que parlava un anglés de categoria: perfectly! Quan en realitat, en aquell moment, el meu únic contacte amb l’anglés havia sigut, quan tenia 16 anys, una nit boja que em vaig enrotllar amb una anglesa borratxa… a Benidorm… 20 anys més gran que jo… i vora 20 quilos també més grossa que jo… a qui vaig haver de convéncer perquè no fera balconing. Així que les úniques paraules en anglés que jo sabia eren: «Please, don’t drink more», «Please, don’t jump» i «com que you don’t chup?, com que now you don’t want to chup? Gibraltar, español, mother fucker!».

Doncs amb eixe vocabulari tan ampli havia d’entrevistar les estreles de Hollywood en anglés. No cal que vos diga que jo anava desesperat a la cacera de l’actor hispà: Jennifer López, Antonio Banderas, la guapeta de Mujeres desesperadas i… Andy Garcia, no, Andy Garcia no, que ja estava molt antic.

De totes maneres, tampoc no vos penseu que parlàrem amb moltes estreles el dia dels Oscar. Va ser de tot menys glamurós. Primer, perquè la gala dels Oscar –per qüestions de zones horàries– comença a la una del migdia. Dis-me tu quin glamur pot hi haure a la una del migdia? Això és com les bodes valencianes quan es casen de vesprada, que a les tres te’n veus algunes amb un vestit de palabra de honor que dius, on vas filla meua, amb la solana que cau? Que ja dus el rímmel més xorrós que xorrós, que pareixes Raquel Bollo plorant, després de fer un Poli Deluxe i tots atacant-la.

El cas és que després de tantes hores d’avió i tanta hamburguesa i tanta solana, vaig començar a trobar-me malament i vaig acabar arrojant a la catifa roja. Que va deixar de ser roja per a convertir-se en la catifa pisto. Pareix que el pisto no agrada gens a Hollywood, perquè de seguida van aparéixer uns segurates superguaixats i amb més mala llet que Belén Esteban en un dia de regla.

No sé què ens van dir, perquè jo l’anglés que parlaven jo no l’entenia. Així que em vaig atarantar, em vaig posar nerviós, no sabia què dir i al final em va eixir de l’ànima: «Gibraltar español, mother fucker!».

Allò de Gibraltar no sabien ni què era, però dir-los fills de putes els va pegar prou tort. Els americans es coneix que són molt sentits, perquè a mi, com a valencià, que et diguen fill de puta és com el «Bon dia, com va?».

Res. Es va armar gresca, va vindre la policia i ens van fer abandonar la catifa roja per a enviar-nos a gravar des d’enfront. Concretament, des de la vorera d’enfront… a 100 metres de distància. I total, per una arrojà ens vam quedar sense Jennifer López ni res més.

Per sort, em vaig recuperar i vam poder fer el reportatge. Açò ho podeu comprovar en este enllaç a YouTube https://www.youtube.com/watch?v=7gI5Q4LhvqQ. Voreu el que és fer un reportatge sobre el lliurament dels Oscar… sense Oscar, ni  parlar amb cap actor i des de 100 metres de distància. El més important en televisió es saber resoldre els problemes que u mateix crea.

Ara ja sabeu que en la pantalla de la tele es veu la cara bonica, però darrere hi ha molta merda. Bé, molta merda… i moltes coses per a arrojar, també. Que tot s’ha de dir.