El (misteriós) cas del xinés que parlava valencià

Vull acomiadar l’any 2015 dedicant l’última entrada a esta notícia:

Efectivament, hem de suposar que es tracta d’un ciutadà xinés a qui han denegat la nacionalitat espanyola perquè no parla espanyol. Tot i que, com que fa onze anys que viu ací, pareix que només sabria parlar valencià. Desconec si la compra del València CF per part de Peter Lim ha produït una revalencianització de la comunitat oriental que viu a casa nostra, però més enllà de les bromes, la notícia em genera moltes preguntes i alhora dubtes. El primer és si la notícia és del tot certa. L’article només diu que el ciutadà xinés sap comunicar-se en valencià. Però això encara no està acreditat. Només ho diu l’advocat. Així que esperarem…

En qualsevol cas, el tema té prou substància i crec que pot generar un debat ben interessant i divertit. Espere que entreu a jugar amb mi des de la generositat i el bon rotllo.

Anem per parts. Però comencem suposant que el que diu la notícia –a través de l’advocat– és veritat. Pareix que, per a ser espanyol, cal acreditar un coneixement suficient d’espanyol. I què entén la Justícia i la llei per espanyol? Bàsicament el castellà.

Però, ara, tornem arrere. Per què eixe ciutadà xinés no hauria aprés el castellà? Això sí que podem contestar-ho: és evident que l’home degué trobar motivacions suficientment convincents (personals i professionals) per a prosperar únicament en valencià, que és la llengua pròpia del territori on viu, com molt bé definix el nostre estatut. Per dir-ho més clarament: amb el valencià n’hauria tingut prou per a integrar-se com a ciutadà.

No creieu que la contradicció, en tot cas, la tindria la Justícia espanyola, que no reconeixeria com a espanyola una llengua parlada dins del seu territori nacional?

Perquè, si el País Valencià forma part d’Espanya –i això és evident–, no n’haurien de formar part també totes les llengües reconegudes indivisibles dels territoris? De fet, els jutges, obvien l’article tercer de la mateixa Constitució espanyola del 1978, que empra la denominació castellano per a la llengua, diferenciant-la de les altres lenguas españolas, com el basc, el català o el gallec. Vaja, que diu que també són llengües espanyoles, o no? Ui, quin mal de cap…

És un tema interessant el de les llengües i la identitat. No tinc totes les respostes, ni totes les preguntes tampoc. Segur segur que a vosaltres vos vénen altres dubtes. Però si el ciutadà xinés acreditara parlar almenys una de les llengües d’Espanya… penseu que ja podria obtindre la nacionalitat espanyola?

Torne altra vegada arrere. I com ha sigut això possible? De deveres que no li hauria calgut aprendre castellà? Si es confirma el cas, no seria el primer. A la Ribera i a la Safor hi ha molts lituans i romanesos que parlen només en valencià. En el cas d’estos ciutadans de l’Europa de l’Est, és evident que han aprés valencià perquè han concebut la llengua pròpia no com un fet identificador o polític, sinó més aïna com un fet d’utilitat. Una llengua és un mercat. Parlen valencià perquè al lloc on viuen tot el món només parla en valencià. Han aprés valencià perquè els ha sigut més útil que el castellà, vaja. I eixe és l’ús més honrat que es pot fer d’un idioma. La força d’una llengua –i una llengua és un mercat– es mesura en el nombre de parlants nous que té, no en els que ja té per naixement. I si un xinés hauria pogut aprendre valencià, estic convençut que podrien fer-ho els mil milions de xinesos! Ei, i sense apitxar!

Ara fem un altre supòsit. Imaginem que un ciutadà xinés o romanés se n’haguera anat a viure a Burgos. Veritat que ningú s’hauria estranyat que no haguera aprés gallec o valencià? No. Parlaria castellà, la llengua pròpia del territori on viu. Doncs, en este cas, és el mateix: l’oriental hauria aprés la llengua pròpia del territori on viu, una de les lenguas españolas. I si aprendre la llengua pròpia del lloc on vius no és integrar-se… Collons, tu, quina manera de trollejar el pobre xinés!

Ja veus. En canvi, a voltes, als futbolistes que no parlen cap llengua nacional, se’ls regala el passaport només perquè puguen comptar com a jugador comunitari. I, fins i tot, el govern va traure una llei –corregiu-me si m’equivoque– que proporciona la nacionalitat espanyola immediata a tot estranger que compre una vivenda per valor de més de 160.000 euros! Sense que acredite saber parlar cap de les llengües! Però açò què vol dir? Per a formar part d’un país, què és més important? Les ganes, el passaport o la cartilla del banc?

Pobre ciutadà xinés… Ni que ho haguera fet a posta! No sap jugar a futbol, no es compra una casa de més de 160.000 euros… Ara em sap mal, no li hem donat opcions. Mira, si haguera triat viure a Burgos li hauria resultat més fàcil ser espanyol que vivint a València! Té collons la cosa que ara, amb 40 anys, descobrisca que som un territori de segona… Que no irradiem prou espanyolitis. Uf, quin merder, estes qüestions vos les deixe als entesos en dret.

Siga com siga, espere que l’home resolga els formalismes administratius. Només diré una cosa, amb sinceritat: independentment de la llengua que parle –castellà, valencià o mandarí–, per a mi, si ja sap fer paelles i canta «hei, hei, hei» quan toquen Paquito el Xocolatero, ja és tan valencià com el que més.