Paella de cigrons o contra la burrera: carretera.

Esta setmana es va muntar una de ben grossa amb la foto de Mariano Rajoy a Finestrat (la Marina) fent una paella amb cigrons. Sí, amb cigrons.

Per tots és conegut que el tema de la paella, la recepta i els ingredients que porta, és capaç d’encendre els debats més divertits, però també els més enfurismats.

Per un costat hi havia –la majoria– els qui deien que per a res del món una paella pot portar cigrons. Que això és un sacrilegi. Que als seus pobles mai de la vida han posat cigrons a la paella.

Per l’altre, hi havia –molt menys– els valencians del Vinalopó, l’Alacantí i de les Marines (i algun de la Costera) que defensaven que als seus pobles –i a les paelles de les seues mares– sempre s’han posat cigrons.

Reconec que m’he divertit molt amb esta «polèmica» que, en certa mesura, he embotinat per a que se’n parlara a les xarxes. Algun dels piulits que he fet on –amb tota la intenció i tota la ironia qüestionava si això podia ser una paella– han sobrepassat els cent RT i han generat molts comentaris com els de més amunt. Però, més enllà de fer bromes de Rajoy, la paella i els cigrons, tota esta «polèmica» ha servit per a evidenciar un dels problemes més grossos que tenim els valencians com a massa: la falta d’autoconeixement. I el que és pitjor encara: el menyspreu de tot allò que sent igualment nostre no coneixem i rebutgem. Probablement, esta anècdota siga l’única cosa de trellat que ha fet Rajoy pels valencians en quatre anys de legislatura. Així que gràcies, Mariano.

Efectivament, la paella –la més “coneguda”– és la de conill i pollastre i no porta cigrons. De fet, eixa paella fora d’ací es coneix simplement com a «paella valenciana». És la que es fa al Concurs Internacional de Paelles de Sueca des de fa més de cinquanta anys (és el concurs de gastronomia més antic del món!). Però hi ha altres paelles que són igual de valencianes… encara que no porten el gentilici al darrere. La paella de conill amb cigrons és tan paella –i tan valenciana– com la paella de llamàntol o la de col i costelleta. Fins i tot, hi ha comarques com les d’interior de Castelló on, tot i que se’n fan de paelles, els plats més representatius no són les paelles: són les olles i les sopes. Receptes que cal considerar igual de valencianes que les fetes amb arrossos.

Però és un vici que tenim els valencians. El de reconéixer només com a propi i tradicional el que coneixem de tota la vida i rebutjar les altres varietats que no coneixem per ignorància. Ens falta viatjar més… dins de casa nostra mateixa.

«Al meu poble no es posen cigrons. Aixina que això no és paella.»

Amb la llengua passa una cosa semblant. Sovint he sentit a gent dir «Eixa paraula no és valenciana, perquè al meu poble no es diu». L’argument «al meu poble no es diu» és un argument que dura trenta quilòmetres de distància o no arriba. Perquè, probablement, que al teu poble no la diguen no vol dir que al poble del costat o que a la resta de pobles, fins i tot, la diguem tots. Així que a vore si els rars sou tu i els del teu poble!

Recorde una volta que un directiu de Canal 9 em va fer parar una gravació perquè jo havia dit «les embarcacions suren». «Surar!, això què és? Ací no es diu surar. En valencià es diu flotar», m’amollà.

Doncs mira, no ho sabia, perquè el que no s’ha dit mai a Sueca és flotar. A Sueca no li posem cigrons a la paella, però tampoc diem flotar. Per no tindre no en tenim ni derivats, perquè a Sueca els xiquets no van a nadar a la platja amb flotadors, nosaltres anem a nadar amb gomàtics. El suecà deu ser una llengua diferent?

Hi ha un certa burrera en el concepte que el valencià que parlem els valencians només són les 3.000 paraules amb les quals t’han educat els teus pares al teu poble. Com si aprendre’n més fóra pràcticament un acte de traïció.

Precisament, els xiquets i les xiquetes van a escola per a deprendre més paraules que les que només sabien dir els nostres avis. Eixe procés es coneix com a alfabetització i és un dret reconegut per Nacions Unides, a espaiet. No anem a escola per a parlar igual que els nostres avis, els quals la majoria no van anar ni a escola i eren analfabets!!! Anem a escola justament per al contrari, per a enriquir-nos en coneixement i vocabulari. Puc assegurar al 100% que ni mon pare, ni ma mare ni cap dels meus avis han pronunciat mai la paraula invertebrat. Com a molt deuen haver dit que no té os. Però ara, per eixa regla de tres de «si al meu poble no es diu és que no és valencià», el fava de guàrdia podria dir:

–Invertebrat és una paraula que no l’he sentida mai a mon iaio… en valencià de poble, l’autèntic, no existeix. Això no és valencià.

Meeeeeec! És ridícul, no? Em pixe.

Fins i tot, he sentit dir que miqueta es valencià, però mica és català. Deu passar el mateix amb got i gotet? Plat i plateret? Pareix que hi ha una confabulació filològica internacional per a que els valencians només pugam usar el diminutiu de les coses. I veges, els catalans, que són tan envejosos i tan garrepes, no tenen prou de dir miqueta… ells volen la mica sencera. Em pixe dos voltes. Perdó, volia dir, em pixe, dos voltetes.

Toca eixir més. I aprendre paraules noves. I tastar altres paelles. I deixar-se de menysprear les varietats de les coses perquè, en el fons, fins i tot les coses nostres que pensem que són les més autèntiques, per a una altra persona d’altra comarca, poden ser una varietat de les seues. En realitat, faríem bé de pensar que tot és una varietat d’alguna altra cosa…

Estic convençut que per als que mengen paella amb cigrons cada diumenge els rars i els friquis són els que no li’n posen, com ara jo. Igual que per als suecans ho sou tots els que dieu flotador i no gomàtic!

Espere que els de Finestrat em perdoneu les bromes que he fet estos dies. Promet que la pròxima paella que faça serà amb cigrons. Segur que està boníssima.