València: una ciutat intermitent o una ciutat vibrant?

Si alguna cosa ha quedat clara després d’una America’s Cup, quatre edicions de Fórmula 1, sis MTV Winter, un Palau de les Arts, quatre Valencia Open de Tenis i una visita papal… és que esta ciutat no necessita només que la analitzen, esta ciutat necessita que la psicoanalitzen.

Jo em pregunte: pot una ciutat tornar-se un paripé? Com pot ser que després de tants esdeveniments no n’haja quedat res? Ha deixat València d’emocionar, fins i tot, els seus habitants?

 Dos exemples: un encert i una fallida

Em declare fan del llit del Túria. Primer pel que suposa de simbòlic guanyar com a espai públic un riu que era origen d’inundacions. I segon: per l’ús 365 dies l’any dels jardins que hi ha per a córrer, anar en bici, passejar el gos, veure una batucada, una fira alternativa… fins i tot, pots anar baix d’un dels ponts a fer croissing i que te la mamen. No és meravellós, amics? En definitiva, el llit del Túria és un lloc vibrant perquè passen coses constantment.

Qualsevol ajuntament del món pot tindre un Santiago Calatrava… si el paga. Ara bé, un barri del Cabanyal, això no ho tindran mai ni a Venècia, ni a Malmö, ni a Nova York. Qualsevol ciutat dels EUA pagaria per a tindre un barri així. Vos imagineu eixe potencial a Miami? Li dirien Little Cabanyal. Si un barri tan genuí com el Cabanyal estiguera als EUA seria un lloc amb encant, rehabilitat, ple d’artistes, bohemis i estudiants. Un barri viu.

Això no és efímer, com un «evento». Els espais són permanents i atrauen turisme i ciutadans 365 dies l’any. Apostar pel Cabanyal faria vibrar de nou València. Perquè, com la rehabilitació del llit del Túria, toca la fibra. I això és perquè implica un element emocional i amb contingut: la memòria col·lectiva.

I si fóra això? I si fóra que la ciutat ha perdut la memòria? València està confosa? Com pot vibrar una ciutat si les coses que li passen no serveixen per a contar-ne la història? Hem deixat que els «eventos» temporals expliquen al món la ciutat per nosaltres? València ja no enganxa perquè s’ha tornat intermitent. Apareix i desapareix de les portades amb la periodicitat dels «eventos».

Una endevinalla

Quan viatge m’agrada fixar-me en el nombre de monuments o de places que una ciutat dedica als seus herois nacionals o fundadors. Per a mi és un indicador d’autoestima, de memòria, de potencial… Supose que coincidim en el fet que Jaume I és la figura històrica més important de València, però sabríeu dir-me on hi ha el carrer de Jaume I a València? N’hi ha?

ABANS DE SEGUIR LLEGINT, JUGUEU…

El carrer «Rey don Jaime I» és un carrer amagat, al barri del Carme, per on no passa ningú, és mort… Així és com recorda la ciutat el rei que la va conquerir un 9 d’octubre de 1238.

Carrer Rei En Jaume I de València

Provem ara amb l’estàtua? On hi ha l’estàtua de Jaume I?

ABANS DE SEGUIR LLEGINT, JUGUEU…

Al Parterre. Molt bé. Al Parterre, també conegut com la plaça dels hippies.

Ahí està Jaume I, pobret.

Bé, però sap dir-me algú com es diu exactament eixa plaça? És la Plaça d’Alfons el Magnànim. Vos ho dic perquè segurament no ho sabieu. Normal, no passa res. Jo tampoc vaig caure…

És a dir, recapitulem, el monument al conqueridor de València, Jaume I el Conqueridor –hi ha uns premis de la Generalitat que porten el seu nom i tot– és a la plaça del Parterre, també coneguda com la plaça dels hippies, encara que oficialment la plaça té el nom d’un altre rei valencià, Alfons el Magnànim, que no té cap escultura a la ciutat, però amablement, per campetxania i cortesia entre reis li cedeix la plaça al monument de Jaume I. Vaja tela, amics… No m’estranya gens que els valencians patim una autoestima tan baixa si algú es dedica a jugar als trileros amb la nostra memòria col·lectiva.

Penseu que una ciutat europea tractaria així un mite d’eixa magnitud? Conquereix tota una ciutat amb catapultes, amb un exèrcit, enfronta dues religions, ho conta en el “Llibre dels Fets”… per a acabar en la puta plaça dels hippies! No m’estranya gens que els turistes se’n vagen dient: «muy rica la paella», però, dels valencians, no en tinc ni idea de res. No els conec. Ah sí, que quan tenen diners, fan «eventos».

Només una última dada, per a arredonir el decimal: a la ciutat de València no hi ha cap monument o carrer a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés només té una plaça xicoteta (des del 2012 a Benicalap). Ara, si passegeu per la Gran Via Ferran el Catòlic podreu contemplar una escultura de Tip i una altra de don Pío. Que està molt bé, eh! Sobretot, perquè l’escultura de Joan Fuster, no duraria ni una setmana encara que la posaren al carrer Jaume I, per on no passa ningú! Resulta que als intel·lectuals que s’han dedicat a parlar de la història pròpia no només se’ls ignora, sinó que, de més a més, se’ls amaga.

 Qui perd els orígens, perd la identitat

I què podem fer davant d’una ciutat sense memòria, amb potencial, però perduda, on res pareix que funcione, però que desitja tant vibrar? La resposta és ben fàcil: ens cal teràpia. Jo propose que usem la psicologia. Si hi ha alguna cosa que necessita hui en dia un valencià és autoestima, perquè últimament ens emportem disgustos per tots els costats. I l’autoestima en una ciutat s’aconsegueix quan passen coses que ens expliquen la importància dels llocs per on caminem. Passejar per on s’ha desviat un riu, rehabilitar un barri modernista de pescadors, passejar per una plaça de Jaume I amb una escultura de Jaume I… És de caixó.

Però, a mi no m’agrada quedar-me només amb l’anàlisi. Com dic, m’agrada proposar coses, ser pràctic. I només ho puc fer des de la meua experiència de professional que es dedica a l’entreteniment. Que no ha d’estar barallat amb la divulgació i la cultura. M’he inventat unes coses, unes escenificacions, crec que amb contingut per a tornar-nos autoestima. Són minievents, però que ens expliquen coses de la ciutat. Ah, i molt important, les podeu gaudir tot l’any i són barates.

 Tres propostes concretes

Als valencians ens agrada molt el protocol. El boato, eixa cosa fallera. Però fallem en l’execució. Ens falta mitologia i ens sobra coentor. Ens falta pompa i circumstància que, en definitiva, és el que nodreix els grans pobles. Aleshores, dic, què puc aportar jo des de la meua professió de guionista, d’inventor d’històries? Precisament contingut. I també espectacle.

 1. El canvi de guàrdia

Coneixeu l’edifici de la Generalitat, veritat? Al carrer de Cavallers. Propose crear una guàrdia que s’estiga a la porta. Com els guàrdies del Palau de Buckingham. Tots els dies de l’any. Anirien amb l’uniforme dels cinqué regiment de la Mare de Déu, els famosos maulets de la Guerra de Successió. L’últim exèrcit de l’antic regne de València. Anirien amb un mosquetó i una alabarda. Només això ja dóna tradició.

I farien dos canvis de guàrdia. Un a les 12.38 hores i l’altre a les 17.07 hores. Per què? Perquè el primer es correspon amb l’any 1238, que és quan Jaume I conquereix València i nasquem com a poble i l’altre es correspon amb l’any 1707, que és quan es produeix la desfeta de la batalla d’Almansa. L’any en què es crea el regne de València i l’any en què desapareix. En definitiva ompliríem de simbolisme i mitologia un «miniesdeveniment» que ja per ell mateix té contingut. Insistisc en el fet que als valencians ens agrada el protocol, el que passa és que en els darrers anys ha sigut més un postureo folklorista que realment una cosa que ens apujara la moral.

Ara alguns pensareu: però és que això t’ho has inventat tu? I tant que és una cosa inventada! Però és que tots els mites són inventats. Qui diu que en el segle XXI jo no puc inventar-me’n un de nou que aporte valor a la ciutat i, a espai, aporte autoconeixement als valencians? Actualment, molts sabeu que durant la processó cívica del 9 d’octubre, la reial senyera es despenja des del balcó per a que baixe en vertical, perquè la senyera no es pot plegar davant de res ni de ningú. És un símbol acollonant. Des del punt de vista d’un guionista és digne d’un capítol de Game of thrones. I això s’ho va inventar algú. Algú que també creia que els valencians necessitàvem autoestima. I cal que valorem el contingut, que és el que realment distingeix els símbols dels paripés.

Palau de la Generalitat

Canvi de guàrdia a Buckingham

Podrien ser membres de la Policia Autonòmica amb l’uniforme d’Infanteria del 5é Regiment Valencià apunt de fer el canvi de guàrdia. En este cas en concret, són els membres de l’Associació de Recreació Històrica Miquelets del Regne de València.

Vos imagineu anar al centre de València i acostar-vos a vore el canvi de guàrdia? O els xiquets que hi anaren d’excursió amb l’escola? Perquè, què fem amb això? Fem que passen coses. Coses que tenen un rerefons que poden explicar els pares als fills o els mestres als xiquets.

I és molt fotografiable per als turistes. Que s’ho pengen després en el mur de Facebook dels seus països i donen una imatge de ciutat amb pes, amb història, amb identitat i amb tradició. No és postureo. No és una Fórmula 1 que costa una pasta i només dura un puto dia. Açò són 365 dies l’any i és per a la ciutadania i, de retruc, per als visitants. Els quals se n’aniran sabent més de la nostra història. I, per descomptat, quan el turista et pregunte:

–Ai, això des de quan es fa?

–Això s’ha fet tota la vida.

I punt.

 2. El Tribunal de les Aigües

Tots coneixeu el Tribunal de les Aigües. És Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Si això estiguera en qualsevol altra ciutat del món estaria cobert de protocol i pompa. Jo ho he pogut veure per dins i per fora i, em sap mal dir-ho, però desprén certa coentor per culpa de l’abandó de l’Ajuntament. No pot ser que una cosa que té 1.000 anys, mil putos anys, parega un mercadet de poble, amb tota la gent en un muntó. Pense que primer caldria que cada dijous –que es quan es celebra– hi haguera allí la policia municipal, però amb el trage de gala i a cavall (encara que el millor seria que hi haguera allí la Guàrdia de la Generalitat!). Això li afegiria prestigi i es quan dius: collons, açò deu ser una cosa grossa! Ah, i els membres del tribunal necessiten una remodelació de vestuari. Entenc que són representants de séquies, llauradors, però cal que per això vagen amb una brusa negra només? Propose mudar-los amb el trage tradicional valencià i amb una manta, cadascuna d’un tramat diferent, que represente cada una de les séquies. Una vegada vaig llegir que les faldes escoceses eren diferents segons el clan al qual es pertanyia. Potser podríem fer el mateix amb estos jurats. Cada sèquia amb un tramat diferent de manta. Això a Bocairent ens ho fan en un pet, que de mantes entenen una estoneta. Sí, estaria bé revestir-los d’autoritat i presència, no tindre’ls igual que fa 100 anys, perquè s’ho mereixen.

A este quadre sembla que cada membre del Tribunal ja porta una manta diferent. És normal, cada manta artesanal és única.

Algutzil del Tribunal de les Aigües o un “gorrilla”?

 

Manta tradicional valenciana.

3. Les joies de la corona

Quan parle d’autoestima referint-me a una ciutat vull incidir en el fet de conéixer la història d’una ciutat com València, que al final serveix per a explicar la història com a poble valencià. Pel que fa a museus, València és un despropòsit. Vos pregunte: quants de vosaltres sabeu que hi ha un Museu de la Ciutat de València?, i quants sabeu per on para? En canvi, tots sabem on hi ha el Museu de les Arts Príncep Felip. El més curiós és que mentre que un és ple de contingut i ningú sap per a on para, l’altre és un edifici monumental buit, però que tot el món sabem situar a la Ciutat de les Ciències.

Bé, doncs una vegada feta l’anàlisi, propose reubicar els elements més representatius de la identitat valenciana (senyera, furs, llibre dels fets de Jaume I, l’espasa… en fi, la mitologia popular) i centralitzar-ho tot a les Torres de Serrans. Podrien ser com la torre de Londres, on es guarden les joies de la corona. Lloc de visita obligada, cèntric i amb un encant que tomba de tòs. I, per descomptat, m’imagine els Furs i una edició de l’Estatut d’Autonomia dins d’una urna de vidre de màxima seguretat (perquè les coses que es protegeixen és perquè són importants) i amb dos guàrdies de la Generalitat, mosquet en mà, custodiant-ho.

He triat les Torres de Serrans perquè durant la Guerra Civil, a iniciativa del pintor valencià Renau, estes torres van servir de refugi de bona part del Museu del Prado degut a les bombes feixistes que queien a Madrid. No passa res si no ho sabieu. Tampoc hi ha cap placa que ho recorde a les mateixes torres. Personalment em sembla un dels episodis més romàntics de la història recent de València. Quan forem la capital de l’Estat (només Madrid i València ho han sigut en època moderna) i quan una de les antigues portes de la muralla valenciana protegia a Velázquez, Goya… Digueu-me nostàlgic, però crec este tipus de coses són les que no només ajuden a explicar la història sinó que, a més, poden traure el millor de nosaltres. Tenim molts motius per a sentir-nos orgullosos. I si alguna cosa necessitem últimament els valencians és millorar l’autoestima. I els d’esta ciutat, més encara.

Torres de Serrans, possible seu del Tresor Històric

PER ÚLTIM: UN DESIG

Amics i amigues, davant d’un món tan globalitzat, no podem competir amb el que altres ja saben fer i que damunt ho fan més bé: circuits de Fórmula 1 o Calatraves. Pense que cal que oferim al món la nostra singularitat. El que ens fa únics i irrepetibles. El que ningú més pot tindre: la nostra història i la nostra llengua. Tenim davant del nostre nas un llegat que podem convertir no només en potenciador de la nostra autoestima, sinó també en un motor de la nostra economia, al funcionar com un reclam turístic. Parle de fer coses per als ciutadans que vivim i contribuïm 365 dies l’any a València. El turisme ja vindrà sol després: quan el món sencer descobrisca que els valencians molem pel que som, no pel que a alguns els agradaria que fórem. Deixem de ser una ciutat intermitent i comencem a fer vibrar tot el que tenim.