La filosofia del refrany valencià

Vaja per endavant que, ni sóc lingüista, ni antropòleg i, ara mateix, no estic ni bufat. Faig esta puntualització perquè sovint l’alcohol t’enrossina més a l’hora d’exposar una opinió amb llibertat que tres màsters d’economia. Perquè, reconeguem-ho, les converses més profundes sobre la vida les tenim recolzats a la barra d’un bar, amb un quinto de cervesa fent de contrapés i el cambrer voltant cadires.
Per cert, que el volteig de cadires he pogut comprovar que és un senyal internacional que estan despatxant-te d’un bar. Encara que jo he estat amb bufats que, davant d’un canyar de potes de cadires cap amunt, encara han tingut la gosadia de preguntar: “Ah, però que esteu tancant?”. La inconsciència del bufat només és comparable a la impertinència dels xiquets o la innocència dels jubilats quan firmen preferents.
En qualsevol cas, només volia confirmar que, últimament, pense cada volta més que la manera d’expressar-se que tenen els pobles, amb proverbis, dites i refranys, són una manera hereditària de verbalitzar la idiosincràsia d’un territori i la seua gent. Vaja, que, com parlem ens fem i al revés.
En el cas de la cultura valenciana és prou evident. Perquè una cultura que ha bastit la seua filosofia vital en proverbis com ara “els diners i els collons són per a les ocasions”, denota que ací no som budistes, precisament. Ací, la profunditat oriental com ara “el junco más alto es el que más se dobla” no funciona. Ací som més pragmàtics i menys poètics.
Com el típic iaio de poble. Eixe home de 80 anys que encara va al campet amb la Mobylette. Amb un caliquenyo a la boca (no saps si encés o apagat), un casc dels anys 60 (sense passar…) i un gos rater al caixó de darrere, expert en agarrar revoltes amb la mateixa expressió d’impassible que el seu amo. Doncs tu, a un home així, autèntic, perquè ho és, no li pots demanar que et parle de la bellesa de “la flor del loto” o que et conte el proverbi xinés de la rata que volia ser libèl·lula. Eixe home, si vas i li demanes consell perquè, per exemple, no saps si quedar-te ací i seguir sense faena o emigrar a l’estranger a buscar-te la vida… a eixe home –deia– si vas i li demanes consell sobre què fer amb la teua vida, amb tota probabilitat et conteste amb la frase valenciana més filosòfica per excel·lència:

–Ei, això és com tot…

I en eixa única oració, t’ha resumit tots els pros i els contres de la teua decisió. I no li han calgut ni saltamontes, ni metàfores, ni més explicacions. Ara, en canvi, vés i pregunta-li-ho a un xinés o a algú que seguisca els plantejaments de Schopenhauer. Encara no t’ha dit pa i ou i ja tens ganes d’amollar-li dos bescollades.

L’home valencià és pragmàtic i gens metafísic. Escolta, tot fruit de les circumstàncies històriques i socials, tot el que tu vulgues. Però al final, “el que hi ha juga” i ací hem renunciat a fer proverbis basats en l’espiritualitat per a fer refranys basats en l’experiència i la proximitat. I no passa res. Que igual també hem renunciat a fer kung-fu, però hem desenvolupat altres nobles arts com la columbicultura. I, a espai, que parlem molt de la capacitat d’intimidació que tenen els qui practiquen kung-fu… però una colla de jubilats amb amotet fen-te l’alto enmig de la carretera perquè un rebombori de coloms s’ha parat perseguint una femella… si això no fa por, que vinga Bruce Lee i que prove a tocar el clàxon.
Els nostres avantpassats, els qui inventaren els nostres refranys, a diferència dels xinesos, tenien poc de temps per a fer tai-txi, perquè passaven la vida birbant. Estos primers valencians, de més a més, passaven el dia pendents de l’oratge (no com ara, que als llauradors els la bufa que pedregue, trone o s’estavelle l’estació Mir, perquè, total, per a quatre gallets per bancal que trauen…). Així que tampoc tenien temps per a la vida contemplativa o la meditació.

O siga, que tenim uns avantpassats que treballen de sol a sol, sense assegurança agrària, ni motxilla de sulfatar, ni un Canal 9 que els recorde el preu de la lletuga iceberg tres voltes al dia: en l’informatiu del matí, en el de migdia i en el de la nit. Una gent, dura i eixuta com esta, està més preocupada en assumptes terrenals que de l’ànima. Menjar, cagar i dormir. I altra volta menjar, cagar i dormir. Eixe és el seu cicle vital. En definitiva, que venim d’uns avantpassats sense temps per a metafísiques ni per a inventar collonades i molt ocupats, en canvi, a assegurar-se la papa-i-non i a escampar bona cosa de guano.
Així que, quan l’única preocupació és sobreviure i fer perdurar l’espècie, ens trobem uns llauradors que necessiten transmetre coneixements ràpids als seus fills i els fills a les generacions següents. I és d’esta manera com l’home de camp valencià acaba revolucionant la filosofia universal amb el descobriment –de manera inconscient– d’un gènere nou de transmissió de saviesa popular. Un gènere de refranys basats en la senzillesa, en el que es pot sintetitzar per a que s’entenga bé. Un tipus de refranys unidireccionals, sense cabuda per als dobles sentits com ocorre amb la mentalitat budista. Un gènere de refranys fàcil d’heretar, de transportar, de recordar… La revolució de la Filosofia Humanista Universal!!! El tipus de refrany valencià per antonomàsia: el refrany basat en l’obvietat. Com ara:

“Lo que va davant, va davant” Gràcies. Mai m’havia adonat que una cosa que està davant de l’altra ho està, perquè justament està davant de l’altra. Tindre clares les prioritats és la base de tot coneixement. Esta línia de pensament ha sigut desenvolupada segles després per Jürgen Habermas i el seu treball Coneixement i interés.

“La gallina de dalt caga la de baix” Ni món de les idees, ni Aristòtil, ni Plató, ni mite de la caverna ni hòsties. Quina és la manera més bona d’ensenyar-li a un fill la divisió estamental de la societat? Si et cau la merda és que estàs baix. En canvi, si eres tu qui caga, és que estàs dalt. Procura estar sempre dalt, és clar.

“Fill, tu tria-te-la flaca i asseà que grossa i cotxina ja es farà” L’elecció de la parella és un tema molt important. Ni la filosofia hegeliana ni la kantiana donen resposta a preguntes banals o de la vida mundana. En canvi, ací, una vegada més, la filosofia valenciana de l’obvietat ens dóna una lliçó i ens ajuda a triar el que és més adequat per a nosaltres.

“Com més sucre, més dolç” De nou, la filosofia de l’obvietat valenciana arrasant-ho tot.

“Estira més un pèl de figa que una maroma de barco” Sens dubte, este és un dels proverbis més bells i més exemplar de la plasticitat de la FOV (Filosofia de l’Obvietat Valenciana). Perquè ho diu un valencià, perquè este mateix proverbi te l’amolla un dalai lama, i només perquè és el dalai lama es queden tots espatarrats i li l’aplaudixen.

“Qui llepa el cul de l’amo només menja merda” Açò és un axioma en tota regla. Acció-reacció. Acció-reacció. Del cul a la boca, del cul a la boca. Este proverbi ens parla de com podem ser víctimes de la feblesa de la nostra pròpia falta de moral. Al costat d’esta frase, Karl Marx i Bakunin ens porten l’aigua. No, si al final encara resultarà que els valencians amb la nostra FOV estem fets uns Sòcrates.

En resum, els valencians i la FOV no tenim res a envejar a altres civilitzacions que han conreat la filosofia. És més, hauríem d’exigir que la FOV s’implantara com a matèria curricular a les escoles i els instituts. Segurament, si en el moment de fer un rescat econòmic –per exemple– es tinguera més en compte el principi que “lo que va davant, va davant”, ara ja fa temps que estaríem rescatant persones i no bancs. Mentre arriba eixe moment, però, sempre ens quedaran els refranys. Un tipus de coneixement pel qual, de moment, encara ni ens cobren ni ens han dit res de pagar un IVA. Així que feu-ne un bon ús del FOV i, per la memòria dels vostres avantpassats, no deixeu que vos enganyen.