Ultramarinos Alemany

@EugeniAlemany

#videntsvalencians

videntFa molts anys, una amiga em va demanar que l’acompanyara a vore un vident. No és conya. En aquell temps, ella estava en un mal moment emocional amb el samarro del nóvio. I ja sabeu que quan estem desesperats, recorrem al que faça falta. Jo no crec en eixes coses, però, com a tot el món, t’atrauen. I en el meu cas, a més, sempre s’afig un interés periodístic.

El cas és que vam anar a visitar un vident de Benimuslem (per respecte a la intimitat, en la història he canviat els noms dels pobles i de les persones).

A la meua amiga li l’havia recomanat el pare d’una altra amiga. Un home que es coneix que era un gran aficionat als temes de vidència i curanderisme, i que després d’haver recorregut pràcticament tot el país visitant gent amb «poders» tenia una mena de llista de Los Cuarenta Principales dels vidents. I en el top one hi havia Vicent, el vident de Benimuslem. He de reconéixer que, a mi, el fet que li digueren Vicent em va xocar. Vaig pensar que, si jo haguera sigut el vident, m’hauria canviat el nom per un de més exclusiu, més pompós. No ho sé, com a mínim el Gran Vicent, el vident de Benimuslem. Però aquell vident només era Vicent. No és tan comercial, però és que, potser, l’home jugava amb la proximitat, que, en màrqueting, també és ben important.

Bé, una vesprada, la meua amiga i jo ens acostàrem a sa casa. Vam tocar a la porta. La casa era una d’eixes cases típiques de poble: una portalada gran, de fusta i, al costat, la xicoteta, la de l’escala. Vam tocar i ens van obrir. En l’entradeta, el primer que em va cridar l’atenció és que l’escala era plena d’ampolles de vi, caixons de taronja… i una taula amb una cistelleta plena de bitllets i monedes i, al costat, ben visible, una ampolla de Chivas Regal. S’ha de dir que la majoria de vidents cobren la voluntat. I la voluntat per als valencians es coneix que oscil·lava entre els bitllets de 5.000 pessetes i el whisky escocés. De 12 anys, per cert. No ho puc evitar, però a mi l’instint periodístic em fa fixar-me en els detalls. Supose que l’home ho tenia com a exemple de la classe de transaccions que s’acceptaven. Mira, els comerços tenen l’adhesiu eixe que diu «Acceptem VISA» i els vidents en podrien tindre un que diguera: «Acceptem whisky malta de 12 anys».

En entrar, una veu grossa, però amb el to de familiaritat de qui està acostumat a rebre desconeguts a casa, ens va parlar des de dalt:

–Qui és?

–Busquem a Vicent.

–El vident! –vaig afegir jo, intuint que, com que és un nom prou ben comú, en eixa casa podien hi haure més Vicents.

–Ara baixe –va dir la veu.

L’home era gran i panxut, i no ho dic amb un to despectiu: tenia eixa típica panxa redona de colombaire. Amb vora una cinquantena llarga i, per molt de «poder extrasensorial» que tinguera, era evident que la nit de Nadal s’unflava a xulles i gambes com qualsevol altre paisà. Vaja que, així, a primera vista, més que mèdium pareixia que vinguera de sulfatar un camp de navelates.

Recorde que, durant el trajecte en cotxe de Sueca a Benimuslem, li vaig preguntar a la meua amiga per aquell home i resulta que ella ben poca cosa en sabia, només que tenia molta nomenada i que estava prejubilat, o que tenia una baixa o alguna cosa per l’estil. Entenc que l’home tindria algun ofici i, en algun moment de la seua vida, es va adonar del seu do per a ajudar i va decidir dedicar-s’hi completament. Cal recordar que la vidència i els mèdiums no estan reconeguts com a professions en la Seguretat Social. I, si l’únic que acceptava l’home eren donacions o la voluntat –igual que l’església–, no trobe per quin motiu s’havia de traure un CIF. Que eixa és l’altra: la majoria dels 60.000 religiosos que hi ha a l’estat espanyol estan donats d’alta d’autònoms… però on posaries tu els vidents i els curanderos? En la rama general? O per mòduls?

Vicent va baixar l’escala a poc a poc. Era evident que tenia algun problema de salut. Això o que tantes donacions de vi per algun costat havien d’eixir… Però no era el cas: Vicent era un home tranquil, pansit i amb seguretat. Ens va convidar a passar a un quartet que hi havia a l’esquerra de l’entrada.

L’habitació era xicoteta, totalment quadrada, amb el sostre alt i el terra amb el típic rajol hidràulic… Amb una finestra que donava al carrer, però que feia la sensació que l’obrien ben poc. Allò creava un ambient íntim i alhora desconegut. Vull agrair-li que, a diferència del que deu ser habitual en altres mèdiums –sobretot argentines–, a l’estança no cremava cap encens o bastonet d’eixos que fan oloreta de misticisme. Ja ho he dit, Vicent era un home senzill, planer, i després de l’esforç de baixar l’escala, no estava per a collonades.

sagrado-corazon-de-jesus-en-azulejo_MLM-F-2678468130_052012Just davall de la finestra hi havien dos butaques on vam seure nosaltres. Vicent, el vident de Benimuslem, va seure en una cadira davant nostre. Però de costat, com les dones majors quan van de paquet en una Mobylette, amb eixa manera informal: deixant les cames per davant i recolzant l’aixella i tot el pes de la vidència al respatler de la cadira. Això li permetia situar la mà al front en una actitud com d’escoltar seré. Entre ell i nosaltres només hi havia una paret de color café amb llet i un quadre menut amb la imatge del Sagrado Corazón de Jesús. Aleshores, va començar tot. Val la pena dir que eixa ha sigut, fins ara, la meua única experiència amb la vidència en directe. U sempre té tendència a divagar de quina manera s’ho fan els mèdiums per a entrar en trànsit, en connectar amb el més enllà: si prenen algun beuratge, si es concentren, si resen… Però Vicent, ja ho he dit, com a bon home valencià i de poble, era, sobretot, pragmàtic. I va preguntar:

–Bé, què és el que et passa?

Vicent va fer la pregunta directament a la meua amiga. Quin ull, el vident…

I la meua amiga, que devia estar nerviosa, li va amollar un rotllo! Que si el nóvio, que si feia tants anys que festejaven, que si el volia, que com de malament es trobava, que si potser hi havia una altra dona… Quin romanç que li va amollar!

El cas és que el mateix Vicent es devia avorrir i la va esporgar, cabrejat:

–Xe, xiqueta, però la pregunta concreta quina és?

«Molt bé, Vicent, al gra», vaig pensar jo també. I la meua amiga li va dir:

–Vull saber si tornaré amb el meu nóvio.

Silenci. Pausa dramàtica. «Ara, ara, ara va, ara va. Ara és quan Vicent s’alçarà, li posarà les mans al cap i vorem el poder de Vicent en acció», desitjava jo. Però després d’uns quants segons, Vicent el vident, sense immutar-se, va alçar el cap, va fixar els ulls en la imatge del Cristo del Sagrado Corazón i sense deixar de mirar el quadre va tornar a preguntar:

–Com et diuen?

I la meua amiga:

–Mari Carmen.

–Què més?

–Grau Pujol.

–Molt bé. Mari Carmen Grau Pujol amb DNI… Quin és el teu DNI, xiqueta?

–Hmm… Vint milions tres-cents quaranta-cinc mil cinc-cents quaranta-tres.

I Vicent va tornar a mirar el quadre i li va dir:

–Molt bé. Mari Carmen Grau Pujol, con DNI veinte millones trescientos cuarenta y cinco mil quinientos cuarenta y tres, quiere saber si volverá con su novio.

En sentir això vaig amollar una gran carcallada, no m’ho podia creure! ¿Li estava preguntant al Cristo, donant-li el DNI i tot?! Em vaig imaginar el Nostre Senyor, com un teleoperador de Movistar, davant d’un ordenadoret, teclejant els números del DNI… i només faltava que Jesucrist haguera contestat:

–Mira, por Grau Pujol no me viene nada.

El cel

El cel

Jo ja no sabia si érem davant d’un vident o si estàvem arreglant papers en conselleria. I, per suposat, al quadre li parlava en castellà. És un fet, conegut per tots, que al cel també pateixen diglòssia. El valencià per a les coses de casa, bé. Però per les coses serioses com parlar amb Déu… en castellà. Si això ho saben totes les iaies: el Nostre Senyor és xurro!

Finalment, em vaig mossegar el riure i vaig acabar la sessió, sessió que va durar no arriba a cinc minuts. El que li va dir Vicent el vident a la meua amiga té igual, tan sols vull reconéixer-li el mèrit que, a diferència de molts altres vidents, que s’inventen espasmes i entornen els ulls per a connectar amb el més enllà, Vicent, un valencià pragmàtic, havia optat per una cosa ben espanyola: la burocràcia i el DNI. Per a mi, només va fer un erro: no li va preguntar la lletra.

De fet, eixa és la dificultat més grossa que tenen els mèdiums i els curanderos: trobar un acting, muntar-se la pel·lícula que els done credibilitat. ¿I pot hi haure una cosa més creïble i més versemblant que anar a vore un vident que es comunica amb el Nostre Senyor facilitant-li el DNI? Supose que si haguérem sigut estrangers ens hauria demanat el passaport!

Clar, per a les iaies que vagen a la seua «consulta», el fet que el vident els demane el DNI deu ser poc més oficial que anar a l’ambulatori i que el metge les demane la targeta SIP!

Siga com siga, Vicent ens va acomiadar assenyalant-nos l’eixida i vam deixar la consulta mig ajuntant la porta darrere nostre. Mentres la meua amiga li deixava la voluntat –un bitllet de 2.000 pessetes–, jo no vaig poder véncer la meua  i em vaig emportar l’ampolla de Chivas.

Encara ens en riem.

 

Advertisements

9 comments on “#videntsvalencians

  1. Miguel
    5 Novembre 2014

    Com que no importa el que li va dir? Volem sabeeerrr!

    • ultramarinosalemany
      2 febrer 2015

      Això un altre dia…

  2. Anònim
    5 Novembre 2014

    mira que m’he pogut riure … què falta me feia ….

  3. Anònim
    6 Novembre 2014

    me pogut riure en lo del DNI, gran Eugeni, gran.

    • ultramarinosalemany
      2 febrer 2015

      🙂

  4. francescferrandis
    6 Novembre 2014

    Reblogged this on La València virtual and commented:
    Este Vicent, el vident, ens estalviaria molts diners amb la desaparició del CIS, a més dels processos participatius, etc. Només ensenyant-li el DNI!…

  5. Anònim
    6 Novembre 2014

    molt bo Eugeni! mira que em diverteix llegir-te i sentir-te. Pero vaaaa, digues si Mari Carmen va tornar amb el samarro del novio 🙂

  6. Anònim
    19 febrer 2015

    no puc parar de riure…..

  7. Anònim
    10 Agost 2015

    Pero la botella de chivas te la mamares ehhhhhhh pillastre? a la salut del gran vicent JAJAJAJAJAAJ!!!!!!!!!!!!!!!1

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 5 Novembre 2014 by in Humor, Rituals valencians and tagged .

Si t’ha agradat, comparteix-ho!

Facebook Twitter More...

Estadístiques del blog

  • 522,080 visites

Twitter Updates

Amb el suport de:

UiDOS Serveis lingüístics

Contacte

646794288
%d bloggers like this: