Les vides que es conten no es moren mai

Ahir, Tots Sants, vaig anar amb ma mare al cementeri de Sueca. Mon iaio matern, Fernando, era pedrapiquer. I el seu germà, mon tio Pepico, i son pare també ho van ser. Eren marmolistes en eixa època en què no hi havia tanta màquina i es feia tot a mà. Així que, en el meu cas, anar al cementeri del poble té un afegit emocional doble. No només puc visitar els meus morts, sinó que hi veig les coses que mon iaio, son germà i son pare van fer al taller de Mármoles Mafé per als difunts de famílies suecanes o de Cullera. Ma mare recorda uns quants d’eixos panteons i, dels que dubta, els descarta si no estan fets amb pedra. Ells només treballaven la pedra i el marbre. La veritat és que gràcies a eixa tria d’un material tan resistent s’han conservat tan bé estos panteons. Un dels primers que van fer, a més, té uns relleus preciosos esculpits en marbre. No entenc d’art més enllà de nivell usuari, però pels relleus i el tipus de cal·ligrafia del panteó (que recorden la dels REFUGIS de la ciutat de València) jo diria que deu ser dels anys vint o trenta del segle passat, tipus art déco, pot ser. No ho sé.

Mon iaio Fernando va morir quan jo encara era menut. Però el vaig conéixer prou per a que em contara històries de la guerra. Va ser radiotelegrafista –fou el primer del seu batalló a saber que la guerra s’havia acabat– i va estar tancat en un camp de concentració. Quan contava esta part sempre s’emocionava. Sobretot quan em deia que per a menjar només els donaven –al dia– un tros de pa i un tros de xocolate de la grandària de la cabota del dit. També em contava que, quan el van amollar, va tornar a Sueca a peu des de Madrid i que ma mare ja tenia vora dos anys. Quina llàstima que jo no fóra més major. Ara li hauria preguntat més coses i tindria més records. No fem prou de preguntar als nostres avis. Per sort, encara el vaig poder vore treballar. Una volta, ja estant ell jubilat, el va cridar un nebot (mon tio Pepito, fill del seu germà Pepico, que ja havia faltat) per a que escolpira un nom en una làpida. La làpida era antiga, d’un home, i les lletres estaven fetes a mà. Així que, en faltar la dona, com que la màquina no les podia fer igual, va anar ell amb un escarpre i una maceta i, després de calcar-les amb un paper, va començar tec, tec, tec, amb molta cura, tec, tec, tec, parant i bufant, a fer-ne una a una.

Ahir, amb ma mare –collita dura de l’any 1938 i amb qui m’intente omplir de memòria demanant-li que m’explique coses de la família–, també vaig anar a vore una cosa que no havia vist mai: la làpida que mon iaio Fernando i el seu germà Pepico van fer per als seus pares, els meus besavis.

Ma mare em va explicar que va ser una làpida molt moderna per a l’època. De fet, no hi ha moltes com eixa al cementeri de Sueca. La diferència és que, fins aleshores, quasi totes les làpides eren molt fosques, gravades en metall i ajustades cap a dins. Quedant una mena de repeu frontal on deixaven flors o ciris i que es podia tancar amb una porteta de vidre davant.

És totalment feta de pedra. Blanca i lluminosa, d’esta manera encara sobreïx més sobre la monotonia de la paret de nínxols, amb tot de làpides planes enrasades, seguint els cànons de la mecanització actual. A banda dels noms dels meus avis, n’hi ha dos més dalt, repetits: dos Fernandos amb els mateixos cognoms. Són dos fills dels meus iaios, dos germans menuts de ma mare que van nàixer un després de l’altre i es van morir en caure malalts, per falta de penicil·lina. Tots dos van morir molt menuts. D’un d’ells, de mesos, ma iaia tenia una foto gran, enmarcada, a la paret… feta després de mort. De xicotet sempre m’ho contaven, perquè es veia pel darrere el braç de no sé quina tia subjectant-lo per a la foto. A més a més, eixe retrato me’l conec de memòria, perquè cada volta que em quedava a dormir a ca ma iaia estava just enfront del llit on jo dormia. Sí, en plan la pel·lícula de Los Otros, somrient. I mai em va fer por.

Casualment, per la part de mon pare, la meua altra iaia, Carmen, va tindre dos fills que es van dir Eugenio (em diuen així per ells) que es van morir també. Això ho feien molt abans. Tenies un fill i, si es moria i en tenies un altre, li posaven el mateix nom.

Un d’eixos fills de ma iaia Carmen està enterrat a terra sense làpida ni nom, com la majoria de les tombes que encara queden així a la part vella del cementeri. Recorde de menut acompanyar mon pare i passar per eixa tomba on sabia que tenia un germà, perquè ell també recordava haver acompanyat sa mare. L’altre Eugenio, en canvi, ja no sabia on era. Probablement, eixa tomba ja no existisca.

 

És curiosa la mort. I és curiosa esta insignificança humana de voler véncer-la amb l’únic que podem: la memòria. Les famílies amb diners, esculpint-la en mausoleus de pedra ben compactes. Les famílies més humils, tan sols fent perdurar el nom d’un fill en el record d’un altre. Quants Eugenios i quants Fernandos…

Sí, és curiosa la mort. Perquè sovint, la mort és l’únic record que ens queda de familiars als quals hem conegut poc o no hem conegut gens: que sabem que van existir, només perquè van morir.

Ma mare sempre em diu que el dia que es muira que no em deixarà diners, però tampoc arrugues (està molt jove per a l’edat que té!). Però jo sempre li dic el mateix: «Mare, els diners i les cases van i vénen. Però les històries que vosté em conta i les coses que vosté i el pare han viscut, eixa és l’herència més bona que em poden deixar. Perquè això només és nostre i mai no ho podrà comprar ningú. Un dia, els meus fills creixeran i els ho contaré tot açò per a que sàpien qui són».

Perquè les vides que es conten no es moren mai.