Memòries d’un reporter de televisió: els Oscar (Primera part)

El primer inconvenient si vols triomfar en açò de la tele és que te n’has d’anar a viure a Madrid. Sí, perquè allà hi ha eixa gran fàbrica de crear famosos: Telecinco. Oh, Telecinco, eixe lloc màgic on s’entra com una choni i s’ix… igual de choni, però amb les mamelles més grosses, un ego deluxe i parlant de tu en tercera persona, ¡porque España me quiere!

Jo també me’n vaig haver d’anar a viure a los Madriles. Va ser quan treballava de reporter en Caiga quien caiga. Vos enrecordeu? Era eixe programa en què es regalaven ulleres als famosos: «Eh, Sharon Stone, somos de CQC, toma, las gafas del programa. Eh, Brad Pitt, las gafas. George Clooney, ¡las gafas!».

La Mare de Déu, quantes ulleres vaig donar! Jo crec que un any vaig repartir més ulleres que Alain Affelou en tota sa puta vida.

I, és clar, tot el món quan em reconeixia pel carrer em demanava unes ulleres: «Eh, el del Caiga, dóna’m unes ulleres!». Perquè la gent sempre es queda amb l’anècdota. Temps arrere també, quan presentava Trau la llengua en Canal 9, tot el món em deia: «Ie, tu, trau la llengua». I me la treien. Por tinc si alguna vegada he de presentar un programa que es diga, jo què sé, Chúpate esa, perquè, és ben clar, com l’artista es deu al seu públic… res, em tocarà xuplar.

Però jo no em queixe, eh? Gràcies a CQC vaig viatjar i vaig conéixer un muntó de gent i llocs que d’una altra manera no hauria visitat: Salt Lake City, Cannes, Tòquio, Mora de Rubielos… Només em va faltar anar a Rubielos de Mora. Quina malíccia, sempre tindré eixa espineta clavada.

Però, sens dubte, un dels meus viatges més importants va ser el que vaig fer a Los Angeles, per a informar dels Oscar. Encara que, això sí, vaig treballar moltíssim, perquè a la tele, quan t’envien a un viatge car t’exploten de deveres. Vaja, que saps que vas a treballar més que el fetge de Massiel la nit de Cap d’Any.

D’entrada, ens vam mamar 14 hores de vol, en classe turista, per descomptat. Que jo no li tinc por als avions, però és que 14 hores et donen per a calfar-te prou la perola. I més si viatges en Ryanair i al pilot li diuen Venancio Cascajo. Tota la vida m’enrecordaré. Perquè si viatges en American Airlines i al comandant li diuen, jo què sé, Johnny McGregor, això et dóna seguretat, perquè saps que si hi ha cap problema eixe tio t’ho soluciona, perquè ha estudiat a Yale i damunt segur que és veterà del Vietnam i pot aterrar en aquaplanning si fa falta.

Però si et diuen que la teua vida està en mans de Venancio Cascajo… Ni Yale ni Vietnam ni hòsties. Amb eixe nom, eixe porta una petaca en la caixa negra i s’ha tret el títol en CEAC o, pitjor encara, en una autoescola de Conca.

Aleshores, passes tot el viatge cavil·lant sobre la seguretat en els avions. Perquè, a vore, és veritat: per què has de passar tot el sant viatge posant-te i llevant-te el cinturó de seguretat? Què passa? Que en el pròxim núvol hi ha un control de la Guàrdia Civil:

–Alto ahí, Venancio! Aparca’m el 747. Els papers de l’avió! I no m’amagues l’ampolla de Terry en el tren d’aterratge, que ja ens coneixem!

I tot el viatge superapretat, encaixat al seient. Que allò pareixia una llanda de sardines d’Hacendado, que fills de putes! Que la trona del meu fill és més ampla! I no t’ho perdes, damunt la conya eixa de donar-te el coixinet i la manta. Dona, si hem de patir: a pèl, xiqueta, a pèl! No em fa falta el coixí, si total, em puc recolzar en la panxa del del costat… si pràcticament el tinc al meu seient!

Però els de les companyies aèries ho tenen tot previst i, per a despistar l’atenció dels seients, no paren d’oferir-te coses. Ho heu vist en Vueling? Que quan està a punt d’aterrar l’avió això es converteix en un mercadet, en un economato. No paren d’oferir-te coses! Vinga eixir auxiliars de vol amb catàlegs, venent sabons, ampolles de vi, rellotges… Quina classe de persona es compra un rellotge en un avió? De veritat, vinga a eixir gent oferint-te coses, que pareixen les caixeres del Mercadona quan estan a punt de tancar: «Vols endur-te unes magdalenes? Estan molt bones. Estan d’oferta». No, no vull endur-me les putes magdalenes. Si haguera volgut magdalenes, hauria vingut a les 9 del matí a comprar-les, acabades de fer per a desdejunar, no ara que vaig a sopar i estan més mollongues que el cul de Kim Kardasian!

Sí, en Vueling, a l’hora d’aterrar, això pareix que siga l’estiu i que pares pel mercat del Perelló. Vinga passar gent venent coses. Escolta, que qualsevol dia em veig dalt l’avió el típic subsaharià, amb 7 pisos de barrets, venent ulleres gegants d’eixes que fan llumenetes. «Barato, amigo, barato». Que dius, el preu no te’l discutisc, però no sé com pots anar tot el dia amb les ulleres eixes i que encara no t’haja entrat un atac d’epilèpsia!

Jo, de tant en tant, m’alçava i caminava. O anava al lavabo, però era pitjor. Perquè els lavabos dels avions no tenen nom! Són l’enveja de l’IKEA, quina manera d’aprofitar l’espai. Encara que tenen els seus avantatges. Sí, perquè alhora que et rentes les mans, et pots rentar el florí, com està tot tan juntet…

Total, que el viatge en avió fins a Los Angeles va ser un suplici, però malgrat això, jo no vaig perdre la il·lusió. Però eixa part… la contaré demà!!!

Demà: Memòries d’un reporter de televisió: els Oscar (segona part)